Quan ja havia tancat el contingut d’aquest article m’he adonat que la imatge podia fer l’efecte que jo pensava que per a fer el que anomèn un Gran Canvi pot valer amb qualsevol lideratge i amb qualsevol mobilització.
Encara que a l’article s’explica vull deixar clar des del principi que tant el lideratge com la mobilització s’han de fer perseguint objectius clars de respecte dels límits planetaris, justícia social, fraternitat universal i igualtat i democràcia entre tots els éssers humans.
Els lideratges no han de ser unipersonals, il·luminats i permanents, sinó col·lectius, racionals i canviants. Les mobilitzacions no han de ser de ramats d’ovelles conduïdes per pastors, sinó de persones lliures i empoderades. Ja ho he dit i puc continuar.
Fa uns dies un amic meu se’m queixava amargament que l’ONG de la qual és col·laborador i a través de la qual desenvolupa activitat de conscienciació social en matèria de drets humans, s’ha tornat molt conservadora i lenta en les seves actuacions, al mateix temps que molt jeràrquica tant en la manera de prendre decisions com en els mateixos debats que es poden produir dins d’ella.
La meva contestació ha estat que, d’acord amb la meva experiència de molts d’anys, les organitzacions socials (i segurament totes les organitzacions) tenen una certa tendència natural a la pèrdua de força de canvi i a la integració dins del sistema establert segons passa el temps.
No totes evolucionen de la mateixa manera i algunes ho fan de manera més accelerada que altres. Però jo no he vist encara cap “tornada cap enrere”; és a dir, que una organització, després d’haver perdut potència transformadora, la pugui recuperar.
Es poden posar molts exemples, tant de partits (Podemos seria un exemple magnífic d’involució ràpida), com de sindicats (quina capacitat “transformadora” tenen els sindicats majoritaris per tot arreu del món?) i d’altres organitzacions socials.
És cert que podem trobar-nos amb organitzacions que en aparença conserven els seus principis fundacionals i d’actuació (existeixen organitzacions sindicals i ONG d’aquest tipus) però es tracta quasi sempre d’organitzacions minoritàries en relació amb les grans o molt focalitzades en un determinat sector social (educació o funció pública o sanitat, per exemple).
Tanmateix, fins i tot aquestes organitzacions de principis més ferms, queden fora de joc, totalment o parcialment, quan es posen en marxa grans processos de mobilització social (com fou el 15M).
Si pensem en com es troba ara mateix el món i quines organitzacions poden realment encapçalar o conduir processos de gran canvi social democràtic i igualitari, poca cosa hi ha a la vista. Les organitzacions i grups existents dites d’esquerres quasi sempre amb prou feines arriben a jugar un paper de la versió més blana o amable del neoliberalisme capitalista que domina el planeta.
Es fa difícil pensar, en la nostra època, en una construcció progressiva d’organitzacions que representin una “alternativa” a l’ordre existent. Més aviat es pot pensar que, si aquesta alternativa arriba a constituir-se, ho farà de manera ràpida i dins d’una situació de gran crisi sistèmica.
Quina garantia existeix que això passarà o que si passa sortirà bé? Cap ni una. Però si pensem que l’alternativa de model social existeix, per molt que els mitjans de comunicació i acadèmics neoliberals ho neguin, i que és defensada per gent dels moviments socials, científica, intel·lectual i activista, res ens impedeix pensar que estan cristal·litzant uns lideratges potencials encara minoritaris però que podran influir a la majoria social en una situació de gran crisi.
Sabem, a grans trets, el tipus de societat que necessitem per salvar l’espècie humana, fer un món igualitari i donar benestar a tothom. Coneixem també els mecanismes d’articulació democràtica imprescindibles per donar vida a la nova societat i soterrar la vella.
El problema però és la manca d’impuls polític i de mobilització massiva. La història no és lineal ni es desenvolupa de manera senzilla, el Gran Canvi necessitarà la convergència de dos tipus de processos diferents: la mobilització massiva fruit d’una gran crisi i de la pèrdua d’expectatives de la majoria de la població en una solució procedent de l’actual sistema i el lideratge conscient dels sectors (inicialment minoritaris) amb idees clares respecte que necessita la gent de baix i la humanitat. Una fusió explosivament revolucionària (vaja, ja ha acabat sortint la parauleta).
