Ara fa tres setmanes, el 30 de juliol, més de 80.000 persones entraren a Ceuta procedents del Marroc, moltes d’elles nedant o vorejant els espigons que separen el territori marroquí de la ciutat.
Durant aquestes tres setmanes, una bona part de les notícies dels mitjans de comunicació i dels missatges, vídeos i reels de les xarxes han tractat d’aquest tema. S’han fet molts d’anàlisis, però la immensa majoria s’han centrat en com es va produir l’arribada, la gestió dels migrants, el paper del Marroc i la resposta política, més que en les causes profundes que empenyen aquestes persones a emigrar. Ara mateix, per exemple, els grans mitjans estan centrats en com ubicar els milers d’immigrants que queden a la ciutat i què fer amb ells.
Es poden construir barreres defensives contra la immigració i, de fet, es construeixen i reforcen dia a dia. Però si el foc que fa bullir el teixit social marroquí i que origina aquest vapor que surt a pressió i ens colpeja amb força no s’apaga, les barreres, en un moment o altre, fallen i, davant d’això, les veus que demanen una duresa més gran són cada vegada més i se senten més altes.
La immigració no passa perquè sí
El relat de la gent immigrant com una horda invasora que ve a privar-nos dels nostres béns merescudament aconseguits és això, un relat. La realitat és bastant més complexa i, si volem entendre per què passen coses com les de Ceuta, ens hem de demanar què pot dur una persona a arriscar la seva vida per travessar una frontera.
Al Marroc existeix un problema greu d’ocupació i de perspectives de futur, especialment entre els joves. Segons dades del Banc Mundial, durant les darreres dècades la població en edat de treballar ha crescut molt més ràpidament que l’ocupació.
Intentem posar-nos per un moment dins el cap d’un jove marroquí sense una feina que li permeti viure dignament i sense perspectives clares de futur, mentre a través del seu mòbil veu constantment una Europa situada a molt poca distància on sembla que existeixen possibilitats que ell no té. En determinades circumstàncies pot arribar a pensar que és millor arriscar-se a morir ofegat o enfrontar-se a la policia espanyola que resignar-se a una vida sense perspectives pels carrers de Rabat, de Fez o altres indrets del país.
Per això passen coses com les de Ceuta.
Però a Ceuta no han arribat només marroquins. També hi ha persones procedents del Sudan, Mali, Txad, Iemen i altres països, algunes de les quals fugen de conflictes armats, persecució, inseguretat o pobresa extrema. En aquests casos, intentem també posar-nos dins el cap d’una persona que ha vist morir familiars, que pot haver estat vexada, maltractada o violada i que ha recorregut milers de quilòmetres cercant un lloc on poder viure. Li farà més por arriscar-se a morir ofegada o trobar-se davant la policia espanyola o la Guàrdia Civil que tornar a allò que ha deixat enrere?
Per això passen coses com les de Ceuta.
Aquestes són les causes bàsiques de la immigració: manca d’ocupació, pobresa, malalties, persecució, deteriorament ambiental, guerra… Totes aquestes circumstàncies poden combinar-se fins que, per a moltes persones, emigrar es converteix en una opció racional malgrat el risc enorme que comporta.
Aquest és el foc. La frontera és només un dels llocs per on acaba sortint el vapor a pressió que provoca.
La frontera més important és la desigualtat
Les possibilitats de tenir una vida digna són molt diferents segons el lloc del món on una persona ha tingut la sort o la desgràcia de néixer. Hi ha una gran frontera que és la que realment ens separa: la de la desigualtat.
A una banda de la frontera tenim les regions més riques del planeta, que durant dècades han mantingut uns nivells elevadíssims de consum d’energia, materials i recursos. A l’altra banda tenim societats amb molts menys recursos disponibles per persona, problemes greus d’ocupació i serveis públics més febles. I en la part de baix d’aquest costat hi ha països on a aquestes desigualtats s’afegeixen guerres, fam, persecució i una vulnerabilitat enorme davant el canvi climàtic.
Aquesta desigualtat no és una realitat que es manté oculta. Les persones la veuen cada dia a través d’internet, de les xarxes socials, de familiars que ja han emigrat i, en el cas del Marroc, simplement mirant cap a una Europa que es troba a pocs quilòmetres.
Pretendre que aquestes diferències poden mantenir-se indefinidament i que, al mateix temps, ningú intentarà travessar la frontera és poc realista.
El canvi climàtic afegeix més llenya al foc
A tot això hem d’afegir un problema que no farà més que créixer durant les pròximes dècades. El canvi climàtic augmenta les sequeres, les temperatures extremes i la inseguretat hídrica i alimentària en moltes regions vulnerables. Les condicions de vida dels seus habitants es deterioren.
I aquí apareix una contradicció difícil d’ignorar: els països que històricament han consumit més combustibles fòssils i recursos són també els que disposen de més capacitat econòmica per protegir-se dels seus efectes, mentre que una part de les poblacions que menys han contribuït al problema són les que tenen menys recursos per defensar-se’n.
Si a la desigualtat econòmica, la manca de feina i els conflictes hi afegim un deteriorament progressiu de les condicions ambientals, el foc no s’apaga. Hi tiram més llenya.
I nosaltres, què estam disposats a canviar?
La solució real exigeix plantejar una pregunta que gairebé sempre evitam: podem continuar mantenint indefinidament un model basat en el creixement continuat del consum material i energètic mentre intentam impedir que les persones que queden fora de la nostra zona privilegiada intentin entrar-hi?
Hi ha una altra possibilitat. Europa podria reduir el consum desmesurat i el malbaratament mantenint allò que realment necessitam per tenir una vida digna: una bona alimentació, habitatge, sanitat, educació, mobilitat, cultura i protecció social. Al mateix temps, una part dels recursos alliberats podria dedicar-se a ajudar a equilibrar les enormes desigualtats existents entre Europa i altres pobles del món, començant pel nostre veïnat més pròxim, el Marroc.
No es tracta simplement de donar diners, sinó de contribuir a crear ocupació digna, millorar l’educació i la sanitat, garantir l’accés a l’aigua, desenvolupar una agricultura capaç de resistir millor les sequeres, reforçar la protecció social i permetre que un jove marroquí pugui mirar el seu futur i pensar que quedar-se també és una opció.
I més enllà del Marroc significa actuar contra les causes dels conflictes, reduir les enormes desigualtats mundials, afrontar seriosament el canvi climàtic i treballar per la pau en lloc d’alimentar una nova carrera armamentística.
Evidentment, és més fàcil dir que això és una «utopia», tancar les fronteres i continuar com fins ara. Però si el nombre de persones que intenten fugir de la guerra, la pobresa, la desigualtat o la degradació ambiental augmenta i nosaltres decidim que la nostra única resposta serà impedir que entrin, necessitarem fronteres cada vegada més fortes, més vigilància, més policia, més exèrcit i, finalment, més violència.
Això és el que hauríem de discutir quan parlam de Ceuta.
No és inevitable que milions de persones visquin sense perspectives mentre altres societats consumeixen molt més del que necessiten. Tampoc és inevitable que la resposta sigui aixecar murs cada vegada més alts. Podem intentar construir un món en què emigrar sigui una elecció i no una fugida, però això obliga a qüestionar les enormes desigualtats existents i un model que pretén mantenir un creixement material continuat en un planeta que té límits.
Podem continuar reforçant la frontera, però la frontera no apagarà el foc.
O avancem cap a la pau i la justícia, o necessitarem cada vegada més violència per mantenir la desigualtat, cada vegada més guerres i, finalment, “guerres d’extermini”. Això us sona, veritat?
S’haurà d’escollir i cada vegada manca menys temps.
