La pregunta del títol sembla retòrica. Però encara que hi haurà molta gent que pensarà que la contestació és SÍ, perquè depenent qui governi passaran unes coses o altres, també n’hi haurà d’altra que pensarà que és NO. Siga això últim perquè creu que la seva situació personal serà la mateixa mani qui mani; siga perquè opina que les decisions reals que afecten la societat es prenen en llocs diferents dels parlaments o de les institucions.
En realitat jo pens que ambdues opinions són certes.
La primera és veritat perquè en funció de qui encapçali la presidència del govern, PP-Vox o PSOE-Sumar, hi haurà un marc de drets i llibertats i de prestacions socials ben diferent. I això sempre marca el futur.
Però la segona també és veritat perquè cap govern dels que ara mateix es poden constituir atacarà els problemes reals que existeixen i que hipotequen el nostre pervenir i perquè, efectivament, qui realment mana, simplificant, l’IBEX 35, no ostenta formalment cap càrrec polític.
Quins són, llavors, els nostres problemes reals?
Són un complicat embolic en el qual es barregen el canvi climàtic, la crisi energètica i de matèries primeres, les crisis econòmiques i el creixement il·limitat, les crisis alimentàries i sanitàries, les guerres (amb perill cada vegada més gran de convertir-se en nuclears), les grans migracions producte de tot l’anterior i l’ascens de l’autoritarisme i del feixisme en l’àmbit mundial. Per resumir.
Tot això junt pot determinar una sèrie de greus conseqüències en les pròximes dècades.
Desastres naturals i climatològics (ja s’està veient), restricció dràstica de l’energia disponible i dels productes derivats de materials que s’esgoten, fam en molts de llocs del món i entre els sectors més desafavorits de les poblacions, catàstrofes humanitàries producte de les guerres (que, en lloc de ser llunyanes, se’ns acostaran i seran més i més perilloses), desprotecció sanitària, baixada important de la qualitat de vida, repressió social i política per poder imposar tot l’anterior.
I no resulta factible un retorn a la situació anterior a tot això.
Perquè aquesta situació es basava en la utilització massiva dels combustibles fòssils (causants del canvi climàtic i en procés d’esgotament) per a la indústria, l’agricultura, el transport, etc.
Perquè es basava també en un creixement econòmic i de consum exponencials i il·limitats, que un planeta de recursos limitats com és la Terra no pot de cap manera suportar. Això dins d’un sistema econòmic que no pot funcionar sense créixer indefinidament.
Anem cap a una restricció de recursos energètics.
Com a màxim, diu gent científica i tècnica molt competent, podrem disposar del 30-40% de l’energia que gastem ara. Això suposarà fer canvis importants en el tipus de producció i de consum. Aquests canvis es produiran tant sí com no, perquè no depenen de la voluntat humana, sinó dels recursos a la nostra disposició.
Però ai!! Si els canvis es fan de manera igualitària serà una cosa, si és fan de forma desigual serà altra ben diferent.
Si existeix desigualtat entre pobles i grups de persones el que passarà, probablement, és que una classe privilegiada estarà sobre una classe dels miserables, explotant-los i oprimint-los. Hi ha molta literatura i cinematografia distòpica sobre això. Dos exemples que em passen ara pel cap poden ser la pel·lícula Zardoz (1974) de John Boorman protagonitzada per l’actor Sean Connery i la més actual sèrie brasilera de Netflix “3%”. Però n’hi ha moltíssims.
Si existeix igualtat es pot mantenir una bona qualitat de vida per a la majoria de la població mundial tot i que estarem obligades a una transformació radical dels hàbits de consum, de la producció i de les seves tècniques i de les relacions socials mateixes. Podem llegir il·lustrativament l’obra relativament recent “Els desposseïts; una utopia ambigua” (1974) d’Úrsula K. Le Guin o l’antiga “Ciutat del Sol” (1602) de Tomàs Campanella.
Aconseguir un canvi igualitari com el que s’acaba d’exposar no serà fàcil. En parlarem més endavant.
Però encara que m’atrevesc a assegurar fermament que els canvis profunds i necessaris no vindran de la mà dels resultats d’unes eleccions, sí que és veritat que les condicions de partida seran diferents depenent com siguin els governs.
Ja en podeu traure conclusions.
Nuestro futuro, ¿guarda alguna relación con el 23J?
La pregunta del título parece retórica. Pero aunque habrá mucha gente que pensará que la contestación es SÍ, porque dependiendo de quién gobierne pasarán unas cosas u otras, también habrá otra que pensará que es NO. Sea esto último porque cree que su situación personal será la misma mande quien mande; sea porque opina que las decisiones reales que afectan a la sociedad se toman en lugares distintos de los parlamentos o de las instituciones.
En realidad yo pienso que ambas opiniones son ciertas.
La primera es verdad porque en función de quien encabece la presidencia del gobierno, PP-Vox o PSOE-Sumar, habrá un marco de derechos y libertades y de prestaciones sociales bien distinto. Y esto siempre marca el futuro.
Pero la segunda también es verdad porque ningún gobierno de los que ahora mismo pueden constituirse atacará los problemas reales que existen y que hipotecan nuestro porvenir y porque, efectivamente, quien realmente manda, simplificando, el IBEX 35, no ostenta formalmente ningún cargo político.
¿Cuáles son entonces nuestros problemas reales?
Son un complicado lío en el que se mezclan el cambio climático, la crisis energética y de materias primas, las crisis económicas y el crecimiento ilimitado, las crisis alimentarias y sanitarias, las guerras (con peligro cada vez mayor de convertirse en nucleares), las grandes migraciones producto de todo lo anterior y el ascenso del autoritarismo y del fascismo a nivel mundial. Por resumir.
Todo esto junto puede determinar una serie de graves consecuencias en las próximas décadas.
Desastres naturales y climatológicos (ya se está viendo), restricción drástica de la energía disponible y de los productos derivados de materiales que se agotan, hambre en muchos lugares del mundo y entre los sectores más desfavorecidos de las poblaciones, catástrofes humanitarias producto de las guerras (que, en lugar de ser lejanas, se nos acercarán y serán más y más peligrosas), desprotección sanitaria, bajada importante de la calidad de vida, represión social y política para poder imponer todo lo anterior.
Y no resulta factible un regreso a la situación anterior a todo esto.
Porque esta situación se basaba en la utilización masiva de los combustibles fósiles (causantes del cambio climático y en proceso de agotamiento) para la industria, la agricultura, el transporte, etc.
Porque se basaba también en un crecimiento económico y de consumo exponenciales e ilimitados, que un planeta de recursos limitados como es la Tierra no puede en modo alguno soportar. Esto dentro de un sistema económico que no puede funcionar sin crecer indefinidamente.
Vamos hacia una restricción de recursos energéticos.
Como máximo, dice gente científica y técnica muy competente, podremos disponer del 30-40% de la energía que gastamos ahora. Esto supondrá realizar cambios importantes en el tipo de producción y de consumo. Estos cambios se producirán forzosamente, porque no dependen de la voluntad humana, sino de los recursos a nuestra disposición.
¡¡Pero ay!! Si los cambios se hacen de manera igualitaria será una cosa, si se hacen de forma desigual será otra bien distinta.
Si existe desigualdad entre pueblos y grupos de personas, lo que ocurrirá, probablemente, es que una clase privilegiada estará sobre una clase de los miserables, explotándolos y oprimiéndolos. Hay mucha literatura y cinematografía distópica al respecto. Dos ejemplos que se me ocurren ahora pueden ser la película Zardoz (1974) de John Boorman protagonizada por el actor Sean Connery y la más actual serie brasileña de Netflix “3%”. Pero hay muchísimos.
Si existe igualdad, se puede mantener una buena calidad de vida para la mayoría de la población mundial, aunque estaremos obligadas a una transformación radical de los hábitos de consumo, de la producción y de sus técnicas y de las relaciones sociales mismas. Podemos leer ilustrativamente la obra relativamente reciente “Los desposeídos; una utopía ambigua” (1974) de Úrsula K. Le Guin o la antigua “Ciudad del Sol” (1602) de Tomás Campanella.
Conseguir un cambio igualitario como el recién expuesto no será fácil. Hablaremos de ello más adelante.
Pero aunque me atrevo a asegurar firmemente que los cambios reales y profundos necesarios no vendrán de la mano de los resultados de unas elecciones, sí que es verdad que las condiciones de partida serán distintas dependiendo como sean los gobiernos.
Ya podéis sacar conclusiones.
