La pregunta pot semblar una beneitura, però si dirigim el pensament a tot el que ha passat a l’Estat espanyol després del desnonament de Maricarmen, igual no ho és.
El dia 3 d’octubre, Gonzalo Álvarez, portaveu del Sindicat de Llogateres de Madrid, en una entrevista a Hora 14 de la Cadena SER, afirmava amb contundència que “El temps dels polítics ha acabat”.
La seva idea era aquesta: després que el Congrés rebutjàs els dos decrets d’habitatge, considerava que el moviment no havia de confiar que un canvi de govern resolgués el problema. Ho va formular així: el que cal és construir «una majoria social tan imparable» que, «governi qui governi», el govern hagi de cedir davant les reivindicacions plantejades al carrer.
Alícia del Río ha dit també: “Aquesta onada d’indignació és imparable. Fem una crida a tots els sectors socials que estan mobilitzats en les lluites de la sanitat, de les pensions, de l’educació i dels salaris: veniu a construir amb nosaltres una vaga general. Serà històrica en aquest país. El poder popular ha obert un nou cicle. Un cicle en què sabem que el dret a l’habitatge es conquerirà des dels carrers i des de les organitzacions sindicals”.
D’acord amb aquesta filosofia, la importància de les eleccions que venen queda molt reduïda o fins i tot es podria considerar que és nul·la.
De què depèn que se solucioni el problema de l’habitatge?
En general, és cert que qualsevol procés de canvi social important, encara que el relat imperant digui el contrari, depèn només de manera molt secundària d’unes eleccions.
Llavors, quins són els vertaders motors dels grans canvis?
D’acord amb els estudis que al respecte s’han anat fent jo citaria els següents:
— Una mobilització social massiva i constant. Això vol dir molta, moltíssima gent pitjant per una mateixa cosa, el dret a l’habitatge per exemple, durant molt de temps i de moltes formes: ocupant el carrer, teixint llaços de solidaritat i comunitat entorn els objectius, difonent les idees, cercant estendre la seva influència, augmentant la seva capacitat organitzativa, fent vagues i altres accions de protesta…
— Uns objectius molts clars i que es mantenen fermament al llarg del temps. Objectius ben estudiats, tant en si mateixos- per exemple una quantitat determinada d’habitatge social assequible -com respecte a la forma d’aconseguir-los- posem per cas, amb una quantitat determinada de recursos que es detreuen de qui els posseeix (els fons voltor, les grans fortunes, la banca…). I això punt per punt.
També han de quedar clars els obstacles i resistències amb les quals es xocarà i la forma de fer-los front. No s’ha de vendre a la gent treballadora i a la ciutadania un relat embellit i propi de “pensament màgic” sobre com es poden aconseguir els objectius.
— Una majoria social molt ampla. Els poders econòmics i mediàtics del sistema i els partits de dreta i d’extrema dreta (cada vegada més pareguts) que els donen suport necessiten, és veritat, majories també. Però atès el seu poder econòmic, mediàtic i fins i tot administratiu, judicial, policial i militar, es poden permetre el luxe que aquestes majories siguin més “limitades”. Perquè el seu poder “múltiple” compensa en part la manca de “massivitat”.
Tanmateix, això no passa amb els moviments inspirats per les necessitats de la classe obrera o de la gent oprimida (començant per les dones) o dels diversos col·lectius oprimits que existeixen. En tots aquests casos és imprescindible una molt gran massivitat. Tal vegada el 99% és impossible, però s’ha d’estar pròxim al 90% sobretot quan la qüestió és d’una envergadura com l’actual problema de l’habitatge o com ho seria també un canvi de model social per acabar amb el creixement depredador que empenta el canvi climàtic i les guerres.
Fent tot això és possible posar en marxa un gran canvi, però fins i tot, en determinats casos, caldrà poder frenar l’aparell estatal i crear contradiccions entre les mateixes elits econòmiques, mediàtiques i polítiques com darrera part del procés.
Unes eleccions poden ser una part subsidiària, final i complementària de tot aquest procés, però mai no la part essencial.
Des del punt de vista dels interessos dels Sindicats de Llogateres i del conjunt de gent ciutadana i d’organitzacions que donen suport a la mobilització, el que sí és cert és que no convindria en absolut que el renou mediàtic d’acampades, manifestacions i de la potencial convocatòria d’una Vaga General quedàs apagat pel soroll electoral.
Què passarà des d’ara fins al 29N?
Encara no ho sabem. No basta haver dit que l’objectiu era la convocatòria d’una Vaga General, ara serà necessari que el renou mediàtic d’acampades, manifestacions i de la potencial convocatòria d’una Vaga General no quedi apagat pel soroll electoral i per una victòria de la dreta i de l’extrema dreta.
Podrà influir el moviment en el desenvolupament mateix de la campanya i en els resultats posteriors?
Durant el temps que ve ara es posarà una altra vegada a prova la maduresa política del moviment de llogateres i en defensa de l’habitatge. Caldrà estar molt atemptes.
