La imatge correspon una activista de Femen en una acció el 18 de juliol de 2023 enfront de la seu de Vox.
Com ja sabreu una activista del grup feminista Femen ha irromput el dissabte 8 de febrer en la cimera internacional de l’extrema desenvolupada en Madrid. Ho ha fet al crit de “al feixisme ni un pas enrere” i amb un lema pintat al seu tors: “make Europe antifascist again” (fer Europa antifeixista una altra vegada) en resposta a l’eslògan del conclave, “make Europe great again” (fer Europa gran una altra vegada). Podeu llegir informació més completa clicant aquí.
El feixisme, embravit després de la victòria del nou Führer Donald Trump als EUA, ja realitza conclaves internacionals i es permet el luxe de fer-ho al Madrid del “No Pasarán”. “Ja passàrem una vegada i passarem una altra”, segurament pensen els feixistes congregats.
Veig la intervenció de Femen com a molt valenta i necessària. El feixisme necessita mobilització, acció i moviment, que és el que li fa més mal.
Comentava amb gent que forma part del grup de xarxa social de “Paraules Desobedients” sobre si les idees, l’argumentació eren o no eren importants en la lluita antifeixista.
La meva idea és que el raonament, el pensament estructurat, el fet de desmentir amb dades reals les mentides feixistes és útil i necessari dirigint-nos a aquells sectors socials que es troben en la “frontera” entre una posició democràtica i el feixisme. Aquesta gent sí que pot escoltar i atendre raons i pot ser frenada en la seva evolució negativa.
Però quan parlem ja del feixisme massiu, de la majoria dels seus seguidors i votants, el que conta, per damunt de tot, és la mobilització i acció continuades contra la seva acció i contra els seus fets. Pot ser una mobilització antifeixista directa o pot ser una mobilització contra el genocidi de Gaza. Pot ser també, encara que paregui no guarda relació, una mobilització en defensa del dret a l’habitatge o contra Mazón pel desastre de la DANA o contra Milei pels drets LGTBI+.
Totes aquelles mobilitzacions que involucren massivament població i que defensen drets i llibertats de la gent de baix són potencialment antifeixistes, funciona, està comprovat. El feixisme es fa poderós en una situació de marasme, de paràlisi, de no fer, de “no hi ha alternativa més que la nostra, que és la de l’odi”. Quan comencen a funcionar les accions solidàries amb objectius clars, el feixisme es queda sense aire.
Per tant, quan ens demanem, com lluitar contra el feixisme?, la primera resposta és mobilitzant-nos per allò que és just i que necessitem.
Tanmateix, no ens podem quedar només en aquest punt. Tan important com la mobilització és l’articulació d’una alternativa real a un sistema en crisi i a punt de col·lapsar. La TINA (“There is no alternative”) de Margaret Thatcher, s’ha de substituir per quelcom com “There Is Always an Alternative” (TIAA), “Sempre hi ha una alternativa”.
Sí, l’alternativa existeix, hi ha molt fet i molt treballat al respecte encara que, en l’àmbit majoritari de la població, la feina sigui desconeguda. Que els partits del sistema i els mitjans de comunicació massiva no en vulguin saber res, en absolut significa “no existència d’alternativa”. Mireu, per exemple i per citar l’última novetat, el llibre “El futur d’Europa: Com decréixer per a una reindustrialització urgent” d’Antonio Turiel.
Finalment, per a quan una reunió internacional antifeixista i per a un nou model social? No estic pensant en una reunió partidària, més aviat en una reunió de moviments socials de per tot arreu. Hi hauríem de pensar.
Utòpic? Sí, clar. És la Utopia que ens salvarà.
