Record el soroll exacte del primer dron. Record que no sabia a què corresponia. Però el vaig escoltar. I després es multiplicà. Era com un brunzit greu, llunyà, que sembla una vespa grossa quan s’enfila cap al teu coll. Però eren moltes vespes, moltes.
Era dilluns. Un dilluns qualsevol. La ciutat bullia com sempre. Carrers plens, el transport públic anava ple, la gent feia cafès i les converses omplien les terrasses. El cel era net, blau, amb una llum d’aquelles que et fan oblidar que existeixen altres llocs.
No hi havia cap avís, cap alarma, cap comunicat. Ni tan sols cap sospita. La guerra era lluny. Això crèiem. Un problema de les notícies. D’imatges que es miren al sofà mentre remenes les patates. Ens havien dit que estàvem segurs. Fins i tot havien enllestit un “paraigües de protecció”, com l’anomenaven. Però aquell dilluns, la guerra va travessar el cel i va entrar a les nostres vides amb un brunzit que ningú havia sentit mai aquí.
Primer aquell so, estrany, persistent. La gent mirava amunt amb el front arrugat. “Què és això?” deien. I llavors, el primer impacte. Un tro sec, immediat, que va fer tremolar els vidres i va fer que una bandada d’ocells esclatàs en l’aire. Després, crits. Una columna de fum en una zona cèntrica. Gent corrent sense saber per què. Mirades de pànic. Un segon impacte, més a prop. I el caos.
Un sistema de defensa, el dit “paraigües protector”, s’activà. Però la propaganda és propaganda i sembla que encara estava en període de proves. Va interceptar alguns dels aparells. Es veien, al cel, com petites flames que queien quan eren abatudes. Però no tots. Molts varen esquivar les contramesures. Un grup va aconseguir penetrar fins al cor de la ciutat. I allà, impactaren. Contra edificis, contra cotxes, contra tot el que hi havia a la superfície.
Vaig córrer. No sabia on. Ningú sabia què fer. La gent entrava a portals, s’amagava darrere cotxes, cridava noms. Vaig tornar cap a casa entre corredisses, preguntant-me si allò era real. Al carrer, una dona sagnava. Un vidre li havia caigut al braç. Un home la mirava, paralitzat. Ningú no sabia què fer.
A casa, una veu familiar m’esperava amb la ràdio de piles entre les mans. Plorava. Plorava perquè el món s’havia trencat d’un moment a l’altre, i perquè la veu de la ràdio repetia que era un “atac inesperat, amb múltiples punts d’impacte”. No només a la nostra ciutat, també a moltes altres. Deien “no sortiu al carrer”, però molts encara hi eren, fugint, perduts, atrapats dins la sorpresa.
Ens vam tancar al passadís. No tenim refugi. Ningú en té. Vam apagar els llums. Vam mirar el mòbil, però la xarxa s’havia col·lapsat. El brunzit tornava. Més fort. Més a prop. I aleshores, un impacte tan proper que la paret es va esquerdar. Va sonar una alarma d’algun cotxe. Es cridava que una altra zona havia estat colpejada. No sabíem què creure. Però ho crèiem tot.
Quan es va fer fosc, el cel ja no era blau. Era ple de fum i d’una quietud estranya. Els drons ja no se sentien. Però ningú sabia si n’hi hauria més. El silenci pesava com una pedra damunt les espatlles. A poc a poc, alguns veïns van sortir als replans, com qui surt després d’un malson. Hi havia gent que plorava. Altres que només deien: “Com pot ser? Aquí?”
Aquella nit vaig escriure, a llum de la pantalla d’un mòbil amb un 12% de bateria: “La guerra ha vingut per sorpresa. Ens ha trobat adormits, confiats, asseguts a la terrassa amb una cervesa. Ha vingut i ens ha despertat de cop. I ara, ja no tornarem a dormir igual.”
