De manera molt casual m’han comentat un fet que va succeir a un poble de Mallorca el passat 5 de gener, durant la cavalcada dels Reis Mags d’Orient. Va passar que, en un dels carrers pels quals havien de passar les carrosses dels Mags, més o manco a l’entrada del poble, hi havia dos vehicles justament aparcats un davant de l’altre a cada costat de la via. Aquest fet va provocar que la carrossa que encapçalava la comitiva quedés bloquejada, sense poder passar, i en conseqüència la cavalcada romangué detinguda per minuts, mentre la gent que esperava als Reis se sorprenia perquè aquests, ordinàriament molt puntuals, no arribaven a l’hora anunciada.
En una situació com aquesta hi sol haver nervis, per descomptat de la gent que espera una desfilada que no arriba quan estava previst, però també d’aquella altra que, d’una forma o d’altra, té una certa responsabilitat que la cavalcada es desenvolupi de manera correcta. Resultà, ai!, que un dels cotxes que impedien el pas de la comitiva era propietat d’una persona magrebí (tal com podia haver estat meu, que per aquestes coses sóc molt despistat i inoportú) i llavors es va poder sentir una afirmació similar a la següent:
– Clar, com ells no celebren la festa…
De sobte un veïnat nord-africà del poble s’estava convertint en presumpte culpable de la detenció de la marxa reial. La veritat és que el carrer, segons es comentava, no havia estat senyalitzat amb la prohibició d’aparcar-hi o aquesta senyalització s’havia produït de manera temporal i incompleta. Fer culpable a qui havia aparcat el cotxe en aquell lloc de l’aturada de les carrosses no tenia massa trellat (ja us dic que perfectament em podia haver passat a mi que de magrebí en tinc poc) i menys encara si la culpabilitat es relacionava amb l’ètnia del responsable del vehicle.
Afortunadament una persona de les presents, en lloc de fer raonaments desencertats, va proposar una acció solidària i col·lectiva de les que normalment solucionen molts problemes: entre una dotzena de persones aixecaren el vehicle i el feren a un costat, posant-lo en part damunt de la voravia, per tal que les carrosses poguessin seguir el seu camí. Em diuen que això es va fer en uns trenta segons, mentre el malestar i desconcert previs havien durat llargs minuts.
Mireu, crec que el fet succeït ens alliçona prou bé sobre com s’haurien de solucionar els problemes, siguin menuts o grans: sense cercar culpables ficticis (en aquest cas un immigrant) i posant totes juntes mà a l’obra. Seré agosarat i diré que el mètode em sembla aplicable tant a moure un cotxe com a moure l’economia o aturar el canvi climàtic. Au!
