Fa pocs dies vaig viure una situació tensa amb una parella de persones conegudes per causa de l’AMOC. Un dels meus interlocutors es va exaltar una mica i l’altra va fer mutis pel forro i va desaparèixer d’escena, manifestant clarament que no volia saber res del tema. Per altra banda, qui amb jo parlava, volia deixar ben clar que no es podia fer res, que el món anava inexorablement cap al desastre i que “carpe diem”.
Com jo havia conversat anteriorment de la qüestió amb el conegut i sabia com respirava al respecte, vaig intentar evitar el debat inicialment, “ja sabem el que pensa cadascú”, li vaig dir. Però el meu conversador no em va deixar escapar (o jo no vaig saber fer-ho) fins que l’altre contertulià que havia sortit de l’habitació va tornar al lloc i va forçar a una sortida accelerada cap al carrer per acabar amb qualsevol discussió.
L’Atlantic meridional overturning circulation (AMOC) o circulació de bolcada meridional de l’Atlàntic, també coneguda com a “Corrent del Golf” és un component crític del sistema climàtic de la Terra que implica el moviment d’aigua calenta i freda a través de l’Oceà Atlàntic. L’AMOC encalenteix Europa i refreda la zona de Mesoamèrica (Mèxic i una part de Centreamèrica que inclou Guatemala, Belize, El Salvador i trossos de Nicaragua i Hondures).
Els científics, com Damià Gomis, físic de la UIB, ens estan advertint de manera repetida de la possibilitat que l’AMOC col·lapsi, que s’aturi. Qui tengui interès (i és molt bo tenir-lo) pot consultar els articles recents de M. Elena Vallés a Diario de Mallorca o del matemàtic, físic i oceanògraf, Antonio Turiel al seu blog.
Diu per exemple Turiel: “Sense l’efecte benèfic d’aquest corrent oceànic, que aporta calor i humitat a Europa, el continent tendiria al clima que correspondria per la latitud a què es troba, similar a la del Canadà o la del sud de Sibèria. Les temperatures a l’Europa Central caurien uns 30 graus, el gel de l’Àrtic arribaria cada hivern a les portes de París… El continent no només tornaria més fred, sinó també més sec, i probablement seria completament inhabitable. Els països del Sud d’Europa es quedarien amb temperatures molt més acceptables, encara que el repte continuaria sent l’escassetat de precipitacions (cosa que dependria de si el corrent del Golf s’afebleix molt o no)”.
Turiel i Gomis diuen moltes més coses però no és l’objectiu d’aquest article descriure-les detalladament. El que em preocupa ara són els comportaments humans davant la possible desfeta provocada per la ruptura dels límits planetaris. Intentaré especificar quina pens jo és la tipologia bàsica d’aquests.
En primer lloc, podem trobar el model “voxero”, simple i fàcil d’entendre. Es limita a negar l’evidència del canvi climàtic, de la ruptura dels límits planetaris i del que faci falta. Es tracta d’un “negacionisme” de primer ordre. Que hi hagi un percentatge gens menyspreable de la població influenciat per aquestes idees ha de fer (és saludable que en faci) una mica de por.
Trobam després el model “lúcid impossibilista”, aquest es caracteritza per tractar-se normalment de persones il·lustrades (com la que m’envestia a mi) però que neguen de manera obcecada la possibilitat de fer res. Al mateix temps s’enfaden una mica (o molt) amb els que sí que volen fer coses.
Un tercer model seria el que podria anomenar “anem fent coses”. Aquesta gent accepta la realitat del que està succeint però pensa que amb les mesures que s’estan adoptant el desastre podrà ser evitat o controlat. Com el seu apel·latiu indica aquest model sí que vol fer coses però sempre que es puguin incloure dins de la moderació i de no voler canviar massa el model econòmic, cultural i de consum imperant.
Finalment, per simplificar i no allargar-me, es trobaria el tipus del “lúcid possibilista”. Contràriament al primer model de “lúcid” aquest sí creu que s’han de fer coses per enfrontar-nos als desastres del futur immediat, tot sabent que els canvis hauran de ser de gran envergadura, que les dificultats són molt grans i que l’èxit no està ni molt manco assegurat.
Acabaré amb una breu reflexió sobre com es produeixen els grans canvis socials al món. Els grans canvis no tenen lloc de manera lineal, la gent no es va convencent a poc a poc i progressivament que s’ha de fer tal cosa o tal altra.
Més aviat sembla que ha d’existir una certa “massa crítica” de gent convençuda que sigui capaç d’estirar a la resta de persones i que, quan les circumstàncies són propícies, és capaç de fer-ho. En aquests moments històrics es produeix un “esclat” social i es pot generar el canvi.
Es tracta de quelcom “antiintuïtiu”. Quan, com ara mateix, la majoria social es manifesta relativament passiva respecte a una qüestió (canvi climàtic, ruptura de límits planetaris) el nostre pensament ens vol fer creure que sempre serà igual. Però això no ha de ser necessàriament cert i els fets històrics han desmentit creences similars moltes vegades.
Reflexioneu, per parlar de fets relativament recents: algú pensava que el 15M era possible, uns dies abans que esclatés el moviment? Qui s’esperava la “Primavera Àrab” quan va passar? O Occupy Wall Street? O el #MeToo?
La AMOC causa indignación
Hace pocos días viví una situación tensa con una pareja de personas conocidas a causa de la AMOC. Uno de mis interlocutores se exaltó un poco y otro hizo mutis por el forro y desapareció de escena, manifestando claramente que no quería saber nada del tema. Por otra parte, quien conmigo hablaba, quería dejar bien claro que no se podía hacer nada, que el mundo iba inexorablemente hacia el desastre y que “carpe diem”.
Como yo había conversado anteriormente de la cuestión con el conocido y sabía cómo respiraba al respecto, intenté evitar el debate inicialmente, “ya sabemos lo que piensa cada uno”, le dije. Pero mi conversador no me dejó escapar (o yo no supe hacerlo) hasta que el otro contertulio que había salido de la habitación volvió al sitio y forzó a una salida acelerada hacia la calle para acabar con cualquier discusión.
El Atlantic meridional overturning circulation (AMOC) o circulación de vuelco meridional del Atlántico, también conocida como “Corriente del Golfo” es un componente crítico del sistema climático de la Tierra que implica el movimiento de agua caliente y fría a través del océano Atlántico. La AMOC calienta a Europa y enfría la zona de Mesoamérica (México y una parte de Centroamérica que incluye Guatemala, Belice, El Salvador y partes de Nicaragua y Honduras).
Los científicos, como Damià Gomis, físico de la UIB, nos están advirtiendo de forma repetida de la posibilidad de que la AMOC colapse, que se detenga. Quien tenga interés (y es muy bueno tenerlo) puede consultar los artículos recientes de M. Elena Vallés en Diario de Mallorca o del matemático, físico y oceanógrafo, Antonio Turiel en su blog.
Dice por ejemplo Turiel: “Sin el efecto benéfico de esta corriente oceánica, que aporta calor y humedad a Europa, el continente tendería al clima que correspondería por la latitud a la que se encuentra, similar a la de Canadá o la del sur de Siberia. Las temperaturas en Europa Central caerían unos 30 grados, el hielo del Ártico llegaría cada invierno a las puertas de París… El continente no solo volvería más frío, sino también más seco, y probablemente sería completamente inhabitable. Los países del Sur de Europa se quedarían con temperaturas mucho más aceptables, aunque el reto seguiría siendo la escasez de precipitaciones (lo que dependería de si la corriente del Golfo se debilita mucho o no)”.
Turiel y Gomis dicen muchas más cosas, pero no es el objetivo de este artículo describirlas detalladamente. Lo que me preocupa ahora son los comportamientos humanos frente a la posible derrota provocada por la ruptura de los límites planetarios. Intentaré especificar cuál pienso yo que es la tipología básica de estos.
En primer lugar, podemos encontrar el modelo “voxero”, simple y fácil de entender. Se limita a negar la evidencia del cambio climático, de la ruptura de los límites planetarios y de lo que haga falta. Se trata de un “negacionismo” de primer orden. Que haya un porcentaje nada despreciable de la población influenciado por estas ideas debe dar (es saludable que lo dé) algo de miedo.
Encontramos después el modelo “lúcido imposibilista”, éste se caracteriza por tratarse normalmente de personas “ilustradas” (como la que me embestía a mí) pero que niegan de forma obcecada la posibilidad de hacer nada. Al mismo tiempo se enfadan un poco (o mucho) con quienes sí quieren hacer cosas.
Un tercer modelo sería el que se podría llamar “vamos haciendo cosas”. Esta gente acepta la realidad de lo que está sucediendo, pero piensa que con las medidas que se están adoptando el desastre podrá ser evitado o controlado. Como su apelativo indica, este modelo sí quiere hacer cosas, pero siempre que puedan incluirse dentro de la moderación y de no querer cambiar demasiado el modelo económico, cultural y de consumo imperante.
Por último, para simplificar y no alargarme, se encontraría el tipo del “lúcido posibilista”. Contrariamente al primer modelo de “lúcido” éste sí cree que se deben hacer cosas para enfrentarnos a los desastres del futuro inmediato, sabiendo que los cambios tendrán que ser de gran envergadura, que las dificultades son muy grandes y que el éxito no está ni mucho menos asegurado.
Terminaré con una breve reflexión sobre cómo se producen los grandes cambios sociales en el mundo. Los grandes cambios no tienen lugar de manera lineal, la gente no se va convenciendo poco a poco y progresivamente de que debe hacerse tal o cual cosa.
Más bien parece que debe existir una cierta “masa crítica” de gente convencida que sea capaz de estirar al resto de personas y que, cuando las circunstancias son propicias, es capaz de hacerlo. En estos momentos históricos se produce un estallido social y se puede generar el cambio.
Se trata de algo “antiintuitivo”. Cuando, como ahora mismo, la mayoría social se manifiesta relativamente pasiva respecto a una cuestión (cambio climático, ruptura de límites planetarios) nuestro pensamiento quiere hacernos creer que siempre será igual. Pero esto no tiene por qué ser cierto y los hechos históricos han desmentido creencias similares muchas veces.
Reflexionad, por hablar de hechos relativamente recientes: ¿alguien pensaba que el 15M era posible unos días antes de que estallara el movimiento? ¿Quién esperaba la “Primavera Árabe” cuando pasó? ¿U Occupy Wall Street? ¿O el #MeToo?


