Moltes pel·lícules de catàstrofes tenen com argument que una persona de l’àmbit de la ciència o de la tecnologia descobreix el símptomes d’un possible desastre biològic, geològic, astronòmic, etcètera, com un virus matador immisericorde, una falla de plaques tectòniques a punt de fer fallida o un asteroide que impactarà virulentament amb la Terra.
La descobridora intenta avisar del desastre imminent a les autoritats i a la ciutadania però ningú no li fa cas i fins i tot en fan befa d’ella.
Finalment, la desgràcia colpeja amb tota la seva cruesa i, depenent del film, hi ha salvació total, salvació a mitges o simplement desastre i mort.
La veritat és que la situació que viu el món a causa de la ruptura dels límits planetaris, dels quals el més publicitat és el canvi climàtic, l’esgotament dels combustibles fòssils i l’escassetat de recursos o matèries primeres dona per a una cinta guanyadora d’Òscars.
Sense sortir-nos de l’argument clàssic abans relatat, una part de la comunitat científica, segurament la que és honesta i no està venuda als poders econòmics i fàctics, ens avisa insistentment del que pot passar, del col·lapse que ens ve damunt.
El governants però no fan cas i la majoria de la ciutadania s’estima més mirar cap a un altre costat.
Els feixistes van guanyant espai i alguns ja profetitzen carnisseries i banys de sang si no són ells els que guanyen les eleccions. I ja podeu imaginar-vos si les guanyen, per a mostra el botó de la Història!!
El col·lapse, mentrestant, es va aproximant a marxes forçades.
Davant d’aquest fet, una reacció molt humana, per part d’aquelles persones conscients del que està passant i del que ens estem jugant, és la desesperació, la queixa i el lament sense esperança.
Tanmateix, si s’analitzen els grans canvis que han succeït al llarg de la Història, podem veure que aquests, moltes vegades, han passat de manera aparentment imprevista, ja que una part majoritària de la població, que abans mantenia posicions passives o conservadores, de sobte opta pel canvi i el duu a terme.
No ens hem d’enganyar, el procés esmentat també pot sortir malament i la revolució social, aquella que empenta un gran canvi, ser aixafada.
Però, bàsicament, els processos que comentem funcionen de la següent manera: un grup de gent amb les idees clares respecte del que s’ha de fer, dels canvis socials a dur a terme, treballa de manera ferma, mantenint en tot moment els seus principis, explicant-los i defensant-los.
La claredat de principis i la fermesa són condicions imprescindibles, missatges confusos o de mitges tintes, mai no aconseguiran l’efecte desitjat.
Si això es fa bé i durant temps suficient el grup eixampla la seva base, encara que no es converteix en cap col·lectiu socialment majoritari.
Quan alguna circumstància crítica, que mai pot saber-se quina serà, fa que les masses socials entren en situació d’alerta i despertar de consciència, el grup minoritari, si ha arribat a una certa massa crítica (que tampoc pot saber-se amb exactitud quina és) aconsegueix estendre la seva influència a una majoria.
Finalment, si els lideratges, objectius i estratègia són els adequats el canvi pot resultar guanyador.
Les experiències més recents ens indiquen que no es pot saber quina forma prendria un potencial procés transformador, el que és important, en tot cas, és mantenir claredat respecte del que es vol aconseguir, persistir en el missatge i posseir capacitat de lideratge.
I si penseu que soc massa optimista o que dic coses sense fonament podeu llegir a la professora de Harvard Erica Chenowet, estudiosa dels moviments socials, segons la qual una minoria mobilitzada del 3,5% pot ser suficient perquè una protesta pacífica triomfi.
Càmera… acció!!
