El títol pareix un lema electoral, ara que venen les europees. Però, caram, és que està molt justificat amb les coses que passen.
Una de les darreres directament protagonitzada per la monarquia espanyola
El temps que la monarquia espanyola, restaurada per Franco i que el règim del 78 va posar com una de les peces clau de la Constitució, volia aparèixer com una institució benèvola i desitjosa de propiciar la concòrdia entre tota la gent espanyola i el benestar de tothom, sembla que ha passat a la història per no tornar.
Encara que el paper de la Corona ha estat clar des del principi per a qualsevol observadora política mínimament objectiva i se significava en fets tan evidents com que el rei Juan Carlos i el seu fill Felip mai no han parlat més que en castellà, la veritat és que sempre havien intentat, amb l’ajuda de tots els poders mediàtics, escenificar una certa neutralitat.
Malgrat les caceres d’elefants ii el desvetllament dels seus milionaris i irregulars ingressos, han dut a un exili forçat a Juan Carlos, que sembla ara vol finalitzar, aquest Borbó havia pogut “mantenir aparença” durant més de vint anys.
El seu fill Felip, però, en veure’s confrontat al procés independentista català l’any 2017, es va llevar ja la màscara d’imparcialitat i va fer una crida clara i pública a la repressió en Catalunya.
Després d’això i lluny d’intentar tornar a un espai “neutral”, sembla que el monarca i els seus consellers han decidit, afavorir de manera diàfana i descarada aquells sectors que més suport li donen que venen a coincidir amb gent de dreta i d’extrema dreta, tot i les fintes fetes per Vox en moments determinats.
El secessionisme lingüístic en l’àrea catalanoparlant ha estat un fenomen propiciat en tot moment des de sectors de la dreta i on més èxit ha tingut ha estat al País Valencià. A les Illes, però, el secessionisme gonella ha gaudit d’un èxit molt limitat.
Tanmateix, l’ascens de l’extrema dreta i la necessitat del PP de cercar el suport de Vox per governar han creat les condicions per dur endavant un nou intent secessionista a terra nostra del qual Felip V s’ha convertit en curiós abanderat en donant el títol de reial a l’esperpèntica acadèmia ara anomenada “Reyal Acadèmi de sa Llengo Baléà” i ratificant-se sense embuts en la decisió presa.
Aquest títol concedit pel rei d’Espanya dona continuïtat a la tasca que va iniciar el seu pare quan ja estava tocat a la línia de flotació i a punt d’haver de renunciar a la Corona. Efectivament, el “Rei Emèrit” concedí també el títol de Real a l’entitat secessionista valenciana “Reial Acadèmia de Cultura Valenciana” l’any 2013.
La monarquia espanyola demostra a les clares ser un problema per a la democràcia en donant suport descarat a sectors socials dretans, que volen acabar amb la nostra cultura pròpia i que mantenen posicions irracionals i anticientífiques.
Es pot pensar en un suport al feixisme i al colpisme si les circumstàncies són favorables? No sembla quelcom massa desgavellat.
Per això la democràcia necessita la República com a forma de govern. O millor dit, necessita les Repúbliques, necessita l’establiment de sobiranies múltiples, basades en una democràcia la més propera possible al poble i a l’àmbit local. D’això en tenim diferents experiències en la història de l’Estat.
Hi ha les del temps de la II República. Hi ha les més recents del 15M i de les Marees.
Però avui em sent romàntic i vull anar més lluny. El cantó de Cartagena fou un estat sobirà que va mantenir una independència real i bel·ligerant respecte de l’estat espanyol durant sis mesos de l’any 1873. Va sorgir com a enèrgic rebuig al règim unitari de la Primera República i a l’enviament de joves a les guerres colonials que mantenia Espanya, com la de Cuba de 1868.
Sabeu com era la bandera del cantó de Cartagena? Tota vermella. El cantó va ser aixafat amb ganes després de resistir sis mesos.
El terme “cantonalisme” ha estat utilitzat des de llavors fent referència a una suposada situació de dispersió caòtica (“anàrquica” diuen) del territori. Però realment ens assenyala una possible forma de govern infinitament més democràtica que les actuals, basada en la democràcia ciutadana i on la sobirania va pujant des de baix cap amunt constituint una estructura de tipus molt confederal.
Segurament és el futur. Ara més que mai necessitem Repúbliques.
