Avui he rebut un email de la Plataforma per la Llengua que m’avisa que està en marxa la campanya “Vota per la llengua”; llegesc també que l’OCB demana la suspensió cautelar del “Plan de libre elección de lengua”, de mal nom “Pla de segregació lingüística”; també que amb els vint milions anuals durant tres anys que es dedicaran a segregar (almanco a intentar-ho) es podrien eliminar cinquanta barracons o contractar cinc-cents docents.
El feixisme ha posat en marxa de diferents maneres una campanya contra el català a les Illes i també, en formes diferents segons l’indret, a tot l’àmbit dels Països Catalans.
A casa nostra el “Pla de segregació lingüística” és el vessant institucional-legislativa de l’atac a la llengua catalana, però en aquest cas també sembla que s’aplica la instrucció que Aznar va donar contra la Llei d’Amnistia: “Que cada cual haga lo que pueda”.
De manera que els fatxes van desfermats, defensant el seu espanyol, “porque estamos en España”, davant la gent que intenta parlar normalment en català. Es poden contar un bon grapat d’anècdotes succeïdes als darrers temps i cadascú segur que té la seva.
Ho podeu consultar, en parlants natius, l’espanyol, el castellà, és la segona llengua del món, només superada pel xinès mandarí. Quatre-cents seixanta milions de persones parlen el castellà com llengua nativa, mentre quatre milions ho fan en català. Guanyen els espanyols per cent vegades i una propina.
I n’hi ha que diuen tenir por que els fotem la seva llengua o que l’anul·lem.
Mem, d’aquests n’hi ha bàsicament dos tipus, els que saben ben bé que el que volen no és defensar el castellà sinó acabar amb el català i els que per ser d’arrels i cultura castellanes han fet d’això una cuirassa contra la cultura catalana que veuen com un element que els molesta i davant del qual poden “empoderar-se” i sentir-se superiors (“porque somos españoles” i ja et fotràs).
A la direcció política feixista hi ha molts d’elements del primer tipus esmentat, cínics, mentiders conscients, pocavergonyes i psicòpates; mentre que a les bases predominen els segons, dels quals segons també n’hi ha molts que feixistes no són, per deixar les coses clares.
El problema de la llengua deriva del tipus d’Estat implantat a Espanya, que sempre ha volgut acabar amb qualsevol llengua que no fos el castellà o reduir-la a quelcom folklòric i anecdòtic.
Està bé, per tant, voler canviar estructures i lleis, de tal manera que el resultat pugui ser millor per les llengües minoritàries.
Però jo sempre he vist un problema que mai no s’ha pogut abordar de manera consistent i és que una gran part (ei, no tota) de la base social que “se siente española” s’ha constituït amb persones immigrants (i molts dels seus descendents ja nascuts a les illes) i que aquestes persones immigrants sempre s’han sentit inferiors, més mal pagades i més maltractades que la gent illenca originària.
En què s’han pogut sentir “superiores”? En què “somos españoles”.
Si la cultura i la llengua illenques haguessin pogut aparèixer vinculades a la protecció i ajuda de la gent vinguda de fora, altra gall ens hauria cantat. Però jo record que, quan era menut i no tan menut, a la ciutat de Palma que et diguessin que “ets com un murcià” era considerat un greu insult.
Però tornant a la realitat d’ara, la defensa del català depèn molt que els sectors immigrants i de descendents d’immigrants puguin viure que la defensa de les seves necessitats i de les seves vides dignes es fa amb i des de la llengua i la cultura catalanes.
Exemples. Si una empleada de neteja d’hotel veu que els partits, col·lectius i organitzacions que vetlen per millorar la seva vida estan compromesos amb la cultura i llengua catalanes, difícilment es posarà en contra d’aquestes. Ho podeu estendre a la major part de l’hostaleria.
Ho podeu estendre a la gent que treballa al camp o als treballs difícils de la construcció; als que, moltes vegades sense papers, cuiden la nostra gent major; en general, a les persones que desenvolupen els treballs més precaris.
Fixeu-vos, tots els esmentats més amunt, catalanoparlants no solen ser.
Mem, en absolut estic dient que la bateria de mesures que, posem per cas, plantegen la Plataforma per la Llengua o l’Obra Cultural Balear no siguin necessàries. Ho són.
Però també necessitem, pens jo, això altre. És una cama que no pot fallar perquè si falla anirem coixes i no se’ns destravarà la llengua.
