M’he berenat avui de matí amb els darrers suposats casos de corrupció i d’assetjament sexual del PSOE, que si Vicente Fernández del SEPI, que si Leire Díez, que si Salazar, que si Navarro, que si Tomé. Com es podia esperar, segons ens anem apropant a les convocatòries electorals (alguna ja en marxa com la d’Extremadura), surt merda per totes les canonades del partit que governa ara mateix l’Estat. També n’hi surt una mica al PP, que si el Moreno d’Algesires, però això és “peccata minuta” en l’actual context.
Ja sabem que a la gent votant del PSOE, de Sumar, de Podemos, etc. li afecta moltíssim més el coneixement de la corrupció i dels abusos per part dels “seus” partits que a la gent del PP i de Vox. El votant d’aquestes últimes formacions és relativament indiferent a tot allò que puguin fer els seus representats sempre que aquests defensin els seus interessos (o allò que creu que ho són, si parlem de “pobres de dreta i d’extrema dreta”). Hi ha molts de matisos a fer respecte d’aquestes afirmacions, però ara mateix ens valen així de crues.
Per aquest fet explicat i per l’avanç mundial de l’extrema dreta, sembla que la victòria dretana-feixista a les eleccions que s’acosten és inevitable a l’Estat espanyol. Fins i tot l’adalil de la pleb al Congrés, Rufián, ho dona quasi per fet.
Però la pregunta del milió és: “Es pot evitar això d’alguna manera?”
Jo diria que sí (mem si puc guanyar el milió) i intentaré raonar-ho. Hi ha dues línies de barricades que s’han de posar si volem aturar aquesta ofensiva dretana-feixista: la primera s’ha de plantar als carrers, pobles i barris i entre la mateixa ciutadania i és la més important; la segona s’ha d’aixecar a les institucions i electoralment i també ajudaria molt davant la que ens ve damunt.
Parlaré ara de la qüestió electoral i després, en un altre moment, de la molt vital barricada ciutadana. En realitat separa-les és un artifici, però per entendre’ns pot anar bé.
Si deixam de banda l’ascens mundial del feixisme renovat, l’element clau de la situació a Espanya és la debilitat del PSOE, per una banda, i per altra de les formacions situades a “la seva esquerra”. El PSOE és dèbil perquè el seu projecte es basa en el total respecte al model social imperant, el capitalisme neoliberal, i en poder destinar una part del producte social per repartir entre els “pobres”. Però quan, com ara, el producte social resulta més difícil de traure (per l’encariment energètic i de materials, la crisi planetària, l’ofensiva armamentista) i les elits econòmiques “riques” es tornen més ambicioses i volen donar manco a la pleb “pobra”, el projecte “forada”. Davant de problemes com el de l’habitatge i la sanitat el PSOE queda, ara mateix, amb el cul a l’aire. Per altra banda, malgrat eleccions primàries, congressos i altres formalismes “democràtics”, el PSOE és una organització molt jeràrquica en el pitjor sentit, la qual cosa crea les condicions per a la corrupció i els abusos de tipus sexual. La jerarquia és l’eina que permet a corruptes i abusadors fer tot el que fan. En un context d’igualtat real entre persones militants, això seria molt difícil.
Quan a Sumar i Podemos són dèbils, en origen, perquè van perdre el contacte amb la seva base social “popular” i es convertiren en organitzacions jeràrquiques i separades de la ciutadania. Després, també, per la participació en governs del PSOE que, com s’ha explicat, no poden satisfer necessitats peremptòries de la població. Això fa que la ciutadania els identifiqui en bona part amb els socialistes.
Formular com es podria recompondre l’esquerra del PSOE és relativament fàcil: es tractaria de tornar als orígens unificant candidatures per tot arreu, formulant un programa no “possibilista” sinó basat en les demandes socials i dels moviments (habitatge, sanitat, condicions laborals, drets i llibertats, canvi climàtic, sobirania, etc.) i creant una xarxa ciutadana extensa de suport. Aquestes candidatures haurien de confiar, per damunt de tot, en la força dels moviments, de les xarxes socials i de la ciutadania activa per estendre la seva influència, guanyar suport i aconseguir els seus objectius. Els lideratges han de ser mòbils i fluids fugint de la jerarquia i el messianisme.
Si es plantegessin candidatures d’aquest tipus és gairebé segur que hi hauria un ascens important del vot a l’esquerra del PSOE i no és en absolut desgavellat pensar en la possibilitat d’igualar o superar Vox. Mireu els resultats d’una de les darreres enquestes a escala estatal:
Tanmateix, és evident que, encara que la formulació de com recompondre’s és simple, no ho és el camí per fer-ho atenent la poca disposició de forces com Sumar i Podemos, el desànim estès entre la ciutadania esquerrana i el temps limitat del qual es compta. Ara bé, si aquesta ciutadania es posa en marxa i formula les seves exigències els que s’hi volguessin oposar ho tindrien difícil.
Guanyaré el milió?
