El nou regidor era poc conegut al poble i, de fet, la seva presència en un lloc destacat de la llista ja havia motivat molts de comentaris i especulacions. Ara, el dia de constitució del nou consistori, li tocava jurar el seu càrrec. Pareixia, vestit amb pantalons i americana grisos, camisa blanca sense corbata i senzilles sabates negres, un jove oficinista o funcionari, discret i totalment dins de la norma. Pèl negre curtet i ben tallat, sense cap estridència, cara blanqueta, de bona persona, eficaç i amable.
Arribat el seu moment, el jove regidor es va dirigir amb pas mesurat, ni lent ni ràpid, cap a la Mesa de Presidència, davant la qual s’havia de jurar el càrrec. Llavors, per un instant, la batlessa en funcions, sempre tan observadora, ja va notar quelcom fora del normal a la cara d’en Pep Tur Senzill: era com un lleuger tic, que obligava els llavis de l’home a fer una ràpida i repetida contracció en una de les seves comissures.
Ja davant la Mesa, el nou regidor, molt solemne, inclinà lleugerament el cap a manera de reverencial salutació i es disposà a llegir el text del seu jurament que, per facilitar la tasca protocol·lària, figurava escrit en un llibre descansant damunt del faristol. En aquell moment però i davant la sorpresa dels presents, va parèixer que fos víctima d’una forta i sobtada basca i que anés a vomitar. Es va posar una mà davant la boca, inclinà el cos cap a un costat, va patir alguns espasmes que el feren tremolar i, amb tot això, es va detenir durant uns segons. Tanmateix, per alegria i alleujament de tothom, es va recuperar de pressa i començà a llegir el jurament:
– “Promet, per la meva consciència i honor, complir fidelment les obligacions del càrrec de regidor amb lleialtat al Rei, i guardar i fer guardar la Constitució com a Norma Fonamental de l’Estat”.
Tanmateix, després de pronunciar la frase, el pulcre nou regidor va quedar aturat davant el faristol i la seva expressió canvià de sobte: els muscles facials se li van tensar, com si fóra víctima d’una al·lèrgia o anés a esternudar i tragué la llengua, pareixent un beat devot a punt de combregar. Amb la llengua treta i la cara marcada pels muscles congestionats, començà a emetre un renou que sortia del fons de la seva gola, talment que estigués fent gargarismes. La Mesa Presidencial al complet i tot el públic present quedaren astorats davant el comportament del regidor, el qual, com si el que hagués esperat fos justament atreure l’atenció de la gent i que aquesta el mirés, va moure el cap circularment, escopint tothom, convertit en una metralladora de saliva. Després, començà a repetir de manera ràpida, enèrgica i continuada:
– Borbó, cabró! Borbó, cabró, Borbó cabró! Cago en Déu. Cago en la Constitució!
I una vegada dit l’exabrupte, tornava a metrallar salivarment la Mesa Presidencial en ple i algú més per cada costat d’ella. Davant la paràlisi de sorpresa general, el cicle va arribar a repetir-se fins a cinc vegades. Finalment, la batlessa, ja ben banyada pels fluids bucals d’en Senzill, va reaccionar i movent el braç a manera d’espasa, va senyalar el regidor, indicant al seu fidel policia municipal Victorí Bergant, que posés fi a aquell despropòsit.
Victorí Bergant, un homenot quadrat de quasi dos metres d’alçada, conegut al poble pels malnoms de “Victorí el de Vox”, “La porra de la batlessa” o “La Muntanya de Cersei” (*), comença a desplaçar-se des d’una de les cantonades de la sala consistorial com un robot gegantí, amb moviments d’aparença mecànica i maldestre, en direcció a l’escopidor i malparlat Senzill. Però quan el policia ja arribava al costat del regidor, se sentí una veu que cridava des del públic que presenciava la sessió.
– No el toqueu, no el toqueu!!
Tothom va conèixer immediatament que es tractava del reconegut metge psiquiatre, fill il·lustre del poble, Hipòcrates Mata Sanç. Sabedor del seu prestigi entre els veïnats del poble, el metge, es va desplaçar de manera teatral per la sala fins a arribar al lloc on es trobava Pep Senzill i parlà amb veu solemne i engolada mig dirigint-se a la Mesa, mig dirigint-se al públic present.
– Aquest home està actuant de manera contrària a la seva voluntat quan insulta el monarca, Déu i la constitució espanyoles. Aquest home és víctima de la síndrome de Tourette i en concret del fenomen de la “coprolàlia” pel qual usa de manera involuntària paraules obscenes o paraules i frases inapropiades en un determinat context. Respectem la seva malaltia.! No podem tractar-lo com si fos un delinqüent o un infractor de les lleis!
La batlessa de bon gust hauria mossegat el psiquiatre i no només verbalment sinó que les seves dents desitjaven penetrar les carns del galè, tradicionalment opositor seu, fent-li bona sang. Però el prestigi popular del metge, que a vegades era molt pedant però que també era considerat intel·ligent i bona persona, li impedia qualsevol acció agressiva contra ell. Va fer senya al policia Bergant que s’aturés i parlant a Senzill li va dir:
– Senyor Josep Tur, donem per fet el seu jurament i el considerem vàlid. Pot ja retirar-se.
Josep Tur Senzill, molt nerviós i maldestre, va voler fer una reverència de comiat a la Mesa, però només aconseguí llançar una última bala salival contra la batlessa, que encaixà l’escopinada digna i impertèrrita.
Senzill va ensopegar diverses vegades mentre es retirava, acompanyat pels forts aplaudiments d’un grup de persones situades al fons de la sala, al lloc destinat al públic. La batlessa, sense dir paraula, dreta com un fus, treia foc pels ulls mentre observava el col·lectiu aplaudidor, entre el qual reconeixia clarament les punyeteres dones “de les galetes”, els joves magrebins autoanomenats “Morets que tiren coets” i els ecologistes del grup “Herbetes Seques”.
Senzill fou abraçat i besat de manera repetida pels que l’havien aplaudit, els quals finalment, als crits de “Turet, Turet, Turet!!”, el tragueren cap al carrer sobre les seves espatlles, com si fos un heroi. El cap de l’oposició, responsable directe que Senzill fos regidor, s’encongia d’espatlles mirant la batlessa, significant la seva manca de responsabilitat en tot aquell desgavell. Els oprimits del poble s’havien fabricat el seu portaveu, ni que fos per un dia. La legislatura podia ser complicada, pensaven la batlessa i el cap de l’oposició.
(*) Veure els personatges de la reina Cersei Lanister i del seu guardaespatlles Robert Strong en la novel·la i sèrie de televisió “Joc de Trons”
