Avui al matí, a primera hora, quan anava cap al meu vehicle, he escoltat un trosset, molt breu, de conversa entre un matrimoni o parella i la seva filla. Era gent, els he vist quan passaven al meu costat, d’aspecte humil, gent treballadora segurament dels nivells de qualificació més baixos.
El pare li deia a la filla, que tindria uns divuit anyets o per ahí:
— Piensa que tu abuela también fue “ilegal” durante un tiempo…
Immediatament, he sabut de què anava la conversa sense haver sentit res prèviament. Estava segur que els pares intentaven combatre posicions antiimmigratòries i racistes de la filla. Lamentablement, he encertat:
— “Pos”, muy mal!! — Ha estat la contestació de la jove, que venia a dir que la pobra padrina s’havia comportat incorrectament. És clar, relacionar-se ella mateixa amb el que hauria passat si la padrina no hagués estat “il·legal” ja era complicat per a la jove…
Ja no he pogut escoltar res més. N’hi havia prou.
En aquest cas la jove podria ser qualificada de “feixista pobre”, un qualificatiu que s’aplica justament a la gent d’origen treballador i humil que adhereix a posicions feixistes.
Els joves actuals i el feixisme
Resumiré la ubicació política del jovent actual d’entre 18 i 27 anys a l’Estat espanyol segons dades d’enquestes recents:
Homes d’esquerres d’aquestes edats en trobem ara mateix només un 34%; d’extrema dreta n’hi ha al voltant, arrodonint, d’un 25%. Pensem, però que el percentatge global Esquerra/Dreta se situa en 34/66%. Les posicions dretanes (on jo incloc, pens que fonamentadament, als que es diuen de “centre”) abracen dos terços dels homes joves, dels quals un nombre lleugerament superior a un terç són feixistes.
Al cas de les dones la situació és millor. D’esquerres en trobem un 55% (10 punts per damunt dels homes). D’extrema dreta serien un 12% (la meitat que els homes).
Encara que, segons el nivell de renda, el percentatge global de suport a la dreta i a l’extrema dreta va pujant d’acord pugen els ingressos, la variació específica del suport a l’extrema dreta es manté molt estable, podríem dir que és molt “transversal”.
Com sempre. Què fer davant l’ascens feixista?
Després d’escoltar la matinal conversa m’ha tocat, mentre em desplaçava, prestar la meva atenció a un pòdcast de “Carne Cruda” (qui no ho conegui, que ho cerqui, val la pena). Hi havia diferents entrevistes a autors de llibres sobre l’ascens actual del feixisme i de les posicions culturals paral·leles al feixisme. M’ha sorprès negativament que quan les conductores del programa demanaven a la gent autora què s’havia de fer davant tot això, les il·lustrades plomes manifestaven no tenir ni punyetera idea de com actuar.
Però jo crec, no em cansaré de repetir-ho, que hi ha una sèrie de qüestions bàsiques, demostrades com útils per la història i l’experiència, que cal fer:
- Mobilitzar-se. Qualsevol mobilització per objectius democràtics i populars és una barrera antifeixista.
- Mantenir unitat d’acció. Les diferències existeixen i s’han de respectar (ben dutes són positives) però mai han d’impedir la unitat d’acció per mobilitzar davant el feixisme. Tampoc s’ha de permetre cap victòria electoral feixista-dretana per manca d’unitat (hi ha moltes maneres de fer-la que respecten la varietat ideològica). Els feixistes han de ser ben conscients que sempre ens tindran davant, sempre, els hi ha de quedar molt clar.
- Posar davant reivindicacions populars bàsiques. Com ara mateix l’accés a l’habitatge, la sanitat pública o els drets laborals. Posar-les davant significa que, si hi ha por (justificada) als poders econòmics i mediàtics, aquesta por no ha d’impedir plantejar i intentar dur endavant les mesures necessàries. Les polítiques tipus “governs del PSOE” serveixen poquet al respecte.
- Crear una nova utopia popular que il·lusioni. Es necessita un nou model econòmic, cultural i polític de referència que trenqui ja amb el capitalisme (sí, tal com sona), amb la seva cultura individualista i consumista i amb la seva política que no permet una participació democràtica real del poble. Estem parlant de posar final al creixement continuat; de baixar enormement el nivell de producció i de consum de materials i d’energia i de construir una democràcia igualitària a nivell tant local com mundial (una cosa sense l’altra no funciona). Tot això ha de servir per a il·lusionar i engrescar a la gent, ha de tenir la seva poètica, el seu romanticisme i els seus sentiments.
Ens hem de posar mà a l’obra si no volem acabar com als anys vint, trenta i quaranta del segle passat. Dos i dos són quatre.
