Mentre Pedro Sánchez va endavant amb la seva bateria de mesures de “regeneració democràtica” que afectaran els mitjans de comunicació, la protecció de drets i l’anomenada “Llei Mordassa”, moltes són les crítiques que li arriben des de l’esquerra per trobar insuficients aquests canvis.
Al cas de la “Llei Mordassa”, per exemple, és criticada que no aborden elements clau com la prohibició de les pilotes de goma i les devolucions en calent de migrants. També perquè no s’han retirat les multes per desobediència i falta de respecte a l’autoritat.
Més de cent col·lectius han qualificat la reforma de “maquillatge” i han exigit la derogació total de la llei. Argumenten que la reforma no elimina els elements més restrictius per a l’exercici dels drets humans i que és insuficient per garantir els drets i llibertats fonamentals (elDiario.es).
Respecte a les mesures proposades en referència als mitjans de comunicació com publicar la propietat fonts de finançament i audiències; limitar la publicitat institucional; garantir la independència editorial; combatre la desinformació; i destinar 100 milions d’euros per a la digitalització i ciberseguretat dels mitjans, també semblen insuficients.
Al temps, la ciutadania es mobilitza contra allò que en aquest moments la colpeix més que és la massificació turística. Mobilitzacions ja n’hi ha hagut en Canàries, les Illes, Barcelona, Màlaga i Alacant. Demà, dia 21 de juliol, segurament es marcarà una nova fita important a Palma de Mallorca. A les Illes ja s’ha produït la dimissió de la consellera d’habitatge, la qual guarda segurament relació estreta amb la problemàtica esmentada (dbalears.cat).
La ciutadania s’ha mobilitzat quan la situació ja se li ha fet desesperant i insuportable. Primer es produeix el moviment a un lloc (Canàries, en aquest cas) i després comencen a reaccionar altres en la mateixa situació o similar.
Si les mobilitzacions són sostingudes en el temps, la ciutadania de baix s’organitza i es fan valer una bateria d’exigències com són una l’eliminació dels habitatges turístics il·legals i el retorn d’aquests al mercat residencial; l’augment de les taxes turístiques per dissuadir la massificació; la limitació de l’entrada i circulació de vehicles de lloguer en zones saturades durant els mesos d’estiu; la reducció del nombre de creuers que arriben als ports i la desincentivació de la promoció de grans esdeveniments turístics, el moviments poden resultar victoriosos.
Però s’ha de ser conscient que, darrere de tot això, serà precisa una modificació substancial del model econòmic que haurà d’abandonar el monocultiu turístic i adoptar criteris poscreixement.
Tornant al principi de l’article, el que ens ha de quedar clar és que qualsevol canvi important sigui aquest econòmic, polític o cultural, només es podrà fer si la ciutadania s’organitza des de baix i, de manera clara, en fa l’exigència. En aquesta situació la gent que fa política haurà de donar resposta i no podrà “quedar-se curta”. Però, si la deixem a soles, ja sabem el que passarà…
