El periòdic El País publica en data de 15 de febrer un article, titulat “Unas elecciones más inciertas de lo que parece” en el qual es dedica a analitzar, a partir de les dades subministrades per les enquestes i de la seva mitjana els possibles resultats del 28 d’abril. La conclusió és que, encara que les dretes (representades per la suma de PP, Ciutadans i Vox) van per davant, els sondejos diuen que una majoria de dretes té les seves opcions al 50 per cent i que és gairebé tan probable que guanyi com que no ho faci. Qui tingui interès a conèixer els detalls de l’anàlisi pot llegir aquest article, del qual aquí no entraré en més detalls.
Sabem que els mitjans de comunicació, depenent del partit o partits als quals afavoreixen veuen les coses d’una o d’altra manera. Però si considerem que a les eleccions andaluses ha estat determinant pels resultats tant la captació de vots de l’abstenció per part de la dreta (principalment per part de Vox) com la paràlisi abstencionista d’una part dels votants de l’esquerra, és fàcil pensar que aquestes condicions poden variar a les eleccions generals si l’esquerra (com diu l’esmentat article del País), aconsegueix fer una pujada de poc més de 3 punts, que sembla perfectament factible.
Escenaris postelectorals possibles
Llevat de molt grans sorpreses, les victòries possibles de dreta i esquerra seran ajustades. Si el PSOE aconsegueix tornar a governar, es trobarà en una situació molt similar a l’actual, amb un problema català que no pot solucionar i que dóna munició contínuament als seus adversaris. Podria mamprendre una política de reformes i millores socials que d’alguna forma servís de mur protector davant la perpètuament irresolta qüestió de Catalunya però el PSOE és també poregós amb les reformes, per tal que aquestes no provoquin l’agressivitat dels grans poders econòmics. Un nou govern socialista no és garantia per si mateix de cap millora substancial respecte la situació d’ara però almenys ens estalviaria uns quants desastres.
Tanmateix un govern de la dreta obriria una situació completament nova però molt pitjor que l’actual. Les diferències amb anteriors governs del PP serien substancials i ens equivocaríem si penséssim en aquesta possibilitat com una reedició, tal vegada una mica més dura, d’executius espanyols passats. Emparat per l’onada d’extrema dreta que va des del continent americà, amb Trump i Bolsonaro, fins al nostre, on governa a Àustria, Itàlia, Polònia i Hongria i és poderosa en Holanda, França i Alemanya, el nou govern espanyol d’extrema dreta (perquè això seria realment) atacaria sense complexos tot el que han estat els fonaments (ja de per si febles) del règim democràtic instaurat l’any 78. Catalunya es veuria sotmesa a un nou 155 però aquesta vegada molt més dur, del qual l’objectiu seria acabar amb els mitjans de comunicació dependents de la Generalitat, començant per TV3, i amb el sistema educatiu en català. Els partits independentistes serien il·legalitzats i per tal de poder imposar tot això a més del 50% de la població catalana (perquè molts que no són independentistes tampoc ho acceptarien) s’hauria de desenvolupar una repressió brutal, castigant i empresonant molta gent. Tindríem la versió contemporània de l’esperit del general Espartero que a l’any 1842 va dir: “Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada 50 años”.
La política de repressió i de retall de llibertats del govern d’extrema dreta no es quedaria evidentment circumscrita a Catalunya sinó que es faria extensiva a la resta de l’Estat, començant per les àrees d’influència de la llengua catalana, País Valencià i Illes Balears, on aquesta seria atacada amb virulència, i estenent-se també per Euskal Herria i Galiza pel que fa a la restricció de les llibertats dels pobles. Un dels sectors més atacats serà el de l’educació, una vella espina clavada de la dreta, amb l’objectiu de fer callar al seu si totes les veus crítiques i discrepants, estenent una negra ombra de por sobre la comunitat educativa.
Evidentment no només els drets nacionals dels pobles quedarien afectats, aquesta seria només la primera part i l’excusa per la posada en marxa de tot l’aparell repressiu. La triada formada per gent catalana, gent immigrant i dones focalitza l’odi de l’extrema dreta i per tant rebrien durs atacs des del principi. Totes les llibertats bàsiques quedarien afectades, començant per les d’expressió, reunió i manifestació, amb interpretacions més dures de la “Llei Mordassa”. Els drets socials i laborals de la gent treballadora, ja molt tocats també, encara retrocedirien més, al mateix temps que augmentarien els guanys i beneficis dels poderosos. Les tímides reformes iniciades pel PSOE quedarien anul·lades.
La força de l’extrema dreta no és només social i electoral sinó que arrela profundament dins dels aparells repressius de l’Estat que, per la seva pròpia naturalesa, tendeixen a integrar al seu si persones amb una visió del món autoritària i militarista. Això és cert en general, però encara més al cas de l’Estat Espanyol, ja que la construcció que havia fet el franquisme va quedar sense enderrocar pel règim del 78 i ha anat mantenint-se fins ara. Al cas espanyol també l’aparell judicial es veu parcialment afectat per aquest càncer, en particular a les seves cúpules, tal com mostra el tracte donat a l’independentisme català. Convé tenir tot això ben present perquè, a l’hora d’imposar-se, l’extrema dreta utilitzarà totes les eines al seu abast.
Aprendre del passat
A les eleccions realitzades en novembre de 1932 en Alemanya el partit nazi (NSDAP) va obtenir només el 33,09% dels sufragis. El partit socialdemòcrata (SPD) i el partit comunista (KPD) sumaven junts el 37,29%. Ens diu la Wikipedia al respecte: “Aquestes serien les últimes eleccions democràtiques alemanyes, ja que les eleccions parlamentàries de març de 1933 serien realitzades sota una atmosfera de repressió i intimidació per part del nou Govern nazi.” Llegim en referència als fets succeïts després de les eleccions de 1933: “El 27 de febrer va ocórrer l’incendi del Reichstag, i el govern alemany immediatament va responsabilitzar als comunistes. Hitler va aconseguir que el President Hindenburg signés el Decret de l’Incendi del Reichstag, anul·lant temporalment diversos drets consagrats en la Constitució, com la llibertat de premsa, d’expressió, de reunió i la privacitat de les comunicacions. A més, el govern central podia prendre el control dels governs regionals i s’ampliava el nombre de crims que es podien castigar amb la pena de mort. Uns 4000 comunistes van ser arrestats, així com un nombre important de socialdemòcrates. Fins i tot diversos membres del Parlament van ser empresonats, a pesar que comptaven amb immunitat parlamentària.”
Els fets del passat no han de repetir-se necessàriament però cal aprendre d’ells. El 28 d’abril l’extrema dreta pot guanyar, però també pot perdre i qualsevol persona amb dos dits de front hauria de fer el possible perquè perdi. En el proper article parlaré sobre com es pot derrotar a l’extrema dreta el 28 d’abril i més enllà d’aquesta data.
