Quan falten 72 dies per a les eleccions municipals i autonòmiques i 60 dies per al 14 d’abril, moment de les generals, si Pedro González amb els Pressupostos sense aprovar, com diuen fonts de l’Executiu, finalment les convoca, he decidit iniciar la meva particular campanya de Desobedient Emmascarat, llançant una entrada diària fins quan la ciutadania voti.
Cara al sol con la camisa nueva
que tú bordaste en rojo ayer:
me hallará la muerte si me lleva
y no te vuelvo a ver. (*)
Aquestes són unes eleccions tintades de blau, color dels feixistes espanyols des que José Antonio Primo de Rivera es va voler sumar al joc de camises, negres i marrons, inventat per Mussolini i Hitler. Encara que algú m’objectarà que el nou feixisme espanyol és multicolor: blau, taronja i verd.
Formaré, junto a mis compañeros
que hacen guardia sobre los luceros,
impasible el ademán,
y están presentes en nuestro afán.
Aquesta extrema dreta s’alimenta per baix, quan toca el carrer, d’odi i d’irracionalitat, encara que en les cúpules habitades pels seus inspiradors i subvencionadors els caps estan ben freds, perquè ells saben on van i què persegueixen i tracen plans extremadament racionals per sortir-ne beneficiats.
Si te dicen que caí,
me fui al puesto que tengo allí.
El feixisme històric, els dels anys trenta i de la Segona Guerra Mundial, va causar molts de mals i patiments però, en última instància, va servir relativament bé al propòsit de salvaguardar l’ordre establert a mitja Europa i les butxaques d’aquells poderosos que li donaren suport n’obtingueren finalment molts bons beneficis. Per exemple, he consultat la llista dels beneficiats en Alemanya i és llarga i de noms ben coneguts: Allianz, BASF, Bayer, BMW, Daimler-Chrysler, Deutsche Bank, Friedrich-Krupp, Krupp-Hoesch, Hoechst, Siemens, Volkswagen, Dresdner Bank, Hugo Boss (sí el de la roba), però també Kodak, Coca Cola, Nestlé o Adidas. A Espanya el banquer mallorquí Joan March va encapçalar la llista dels col·laboradors econòmics dels colpistes del 18 de juliol però també Alemanya i Itàlia finançaren de manera molt important els militars sublevats, és a dir, aquells que donaren suport a Hitler i Mussolini feren el mateix, de manera indirecta, amb els generals que finalment serien acabdillats per Franco.
Volverán banderas victoriosas
al paso alegre de la paz
y traerán prendidas cinco rosas:
las flechas de mi haz.
Que el PP, membre més antic de l’actual “trifatxit”, ha gaudit del suport de la banca i del gran empresariat és obvi. Però també les noves creacions de laboratori, els nous Frankensteins, Ciutadans i Vox, són alimentats des de l’Ibex 35 i els grans poders mediàtics. Els inversors, òbviament, en pensen traure bons rèdits.
Volverá a reír la primavera,
que por cielo, tierra y mar se espera.
Aquesta part de la història, la que fa referència als que se n’aprofiten del feixisme, jo crec que és la més diàfana. Més obscura resulta però la relació d’una part dels “suporters” o seguidors de base, dels admiradors i votants del carrer, de gent que ni és rica ni té cap bona posició econòmica ni la tindrà i que finalment podria sortir prou perjudicada per la deriva social i de l’Estat cap a l’extrema dreta.
Arriba escuadras a vencer
que en España empieza a amanecer.
Anècdota familiar: Un dels meus padrins va ser falangista abans de la guerra. Però quan aquesta esclatà i va veure que els escamots feixistes començaven a matar, va ser capaç de sortir-se’n de la Falange perquè no volia fer mal. El meu avi era una bona persona que en un moment donat, sense saber massa d’allò que feia, es va fer feixista, però quan la seva consciència es despertà va ser capaç de rectificar. Però aquest fet, lamentablement, ha de considerar-se excepcional i aïllat. La majoria dels inconscients no desperten.
(*) Estrofes de l’himne de la Falange compost l’any 1936 per José Antonio Primo de Rivera i Agustín de Foxá.
