Inicialment aquest article es titulava “Com evitar la victòria de l’extrema dreta el 28 d’abril?” Finalment he decidit canviar-lo a l’actual al qual “extrema dreta” queda substituïda per “dreta”. Ho faig per tal d’evitar malentesos en relació a si contemplo o no els matisos o diferències existents entre el PP, Ciutadans i Vox. Des del meu punt de vista, el PP de Casado ha adoptat pràcticament al 99% l’ideari de Vox sense cap complex. La història i trajectòria dels dos partits és diferent, com també la seva estructura i composició, però l’orientació ideològica és ara mateix quasi idèntica. Respecte Ciutadans, aquest partit, inspirat des dels tancs de pensament (think tanks) dels grans empresaris i banquers, ha anat “evolucionant” des de posicions pretesament socialdemòcrates (quan es va proposar com a alternativa dretana enfront de Podemos i com captador dels vots que perdia el PP) a altres descaradament neoliberals (quan el perill de Podemos ja estava conjurat i C’s havia guanyat espai) i ara mateix es troba en fase de transició cap a l’extrema dreta. En aquest sentit el xicle s’estirarà tant com permeti el seu electorat, que de moment no sembla que s’hagi sentit massa incòmode amb el pacte a Andalusia. Dit tot això, novament segons el meu criteri, un govern PP-Ciutadans-Vox està més proper a un govern de l’extrema dreta que altra cosa, és a dir, el resultat d’aquesta amalgama queda escorat clarament cap al feixisme. Els dubtes que hi pugui haver al respecte quedaran aclarits durant els mesos vinents.
El repte de mobilitzar l’electorat
Com comentava a l’article anterior, Què passarà a les eleccions del 28 d’abril?, l’avantatge de la qual gaudeix la dreta, reflectida a les enquestes, és molt reduïda. A les eleccions andaluses resultaren determinants els vots que o bé s’arreplegaren de l’abstenció (cas fonamentalment de Vox) o els vots que es perderen cap a l’abstenció (cas de l’esquerra). Per tant, des d’un punt de vista dels resultats electorals, si l’esquerra vol evitar una nova derrota a escala estatal, serà de vital importància mobilitzar al màxim l’electorat potencial, evitant l’abstenció. Evidentment, evitar la victòria de la dreta no significa en aquests moments poder formar fàcilment govern. La situació, encara que PP, Ciutadans i Vox no puguin formar govern, pot ser terriblement complicada per la gran dificultat d’obtenir els suports necessaris per candidatura presidencial alternativa a la de la dreta. Però aquesta situació, per molt embullada, embossada i caòtica que sigui, sempre serà preferible a la d’un govern tutelat per un partit declaradament feixista.
Mobilitzar l’electorat es pot aconseguir de dues maneres, amb un enfocament negatiu o amb un enfocament positiu. L’enfocament negatiu consisteix a fer por a la gent que podria abstenir-se, pintant un quadre molt negre, lamentablement real en aquest cas, de quina seria la situació al cas d’una victòria de la dreta. Tota la ciutadania que forma part del cos de les tres bèsties perseguides per l’extrema dreta, nacionalisme no espanyol (dels quals la icona és l’independentisme català), feminisme (del qual la icona és una dona dolenta i masculinitzada) o gent immigrant (dels quals la icona és el moro) o que empatitzi amb elles és susceptible de ser impactat emocionalment per aquesta pintura tenebrista.
L’enfocament positiu se centra a mostrar-li a la gent allò que podrà guanyar votant partits diferents dels de la dreta. En aquest punt les opcions dels distints partits són diferents. Comencem pel PSOE. El que ha fet el govern de Pedro Sánchez durant el seu breu mandat ha estat revalorar pensions, pujar l’SMI, apujar el salari a la gent funcionària, recuperar la sanitat universal o derogar l’anomenat “impost al sol”. També ha aprovat una nova llei Hipotecària, però aquesta ha estat molt criticada per la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH) per seguir donant-li a la banca beneficis davant la gent consumidora. Això pel que fa a la seva agenda “social”. Però ara, ja convocades les eleccions, el govern vol llançar Reials Decrets-Llei de millores de protecció social, reforma laboral i pensions, amb la qual cosa deixarà ben a la vista quins seran els guanys i quines les pèrdues als seus possibles votants. Pareix que tot aquest operatiu li està donant bons resultats al PSOE, que segons enquestes i estimacions continua pujant en previsió de vots i escons, situant-se clarament com a partit guanyador de les eleccions del 28 d’abril.
Més difícil ho té Podemos, partit al qual la majoria de les enquestes valoren a la baixa. Aquest agrupament ha estat víctima des del seu naixement de dues contradiccions irresolubles. La primera ha estat la de voler ser al temps un partit trencador de canvi del sistema i un partit respectable integrat dins del sistema. Durant un temps, als seus inicis, va parèixer que ho aconseguia. Però finalment aquest oxímoron li va esclatar com una bomba, perquè resulta evident que no es poden fer grans canvis del sistema si aquests no es desenvolupen per vies tenses i traumàtiques.
La segona gran contradicció de Podemos ha estat reivindicar-se com a hereu del 15-M i de l’empoderament popular i al temps dotar-se d’una estructura basada en el lideratge personal i molt jeràrquica. Cap d’aquestes dues contradiccions és resoluble, de forma que Podemos ha xocat ja amb límits insuperables.
Però, des del punt de vista electoral, si Podemos o Unidas Podemos, vol pujar els resultats, que ara mateix el situen a la baixa, igual faria bé en recuperar, ni que fos verbalment, el seu ímpetu inicial i alguna de les reivindicacions cridaneres d’aquelles eleccions europees del 2014 (que ja pareixen d’altra època). Recordau per exemple la Renda Bàsica Universal? Aquesta RBU, n’hi ha molts d’estudis al respecte, és perfectament viable, tècnicament possible, financerament factible, però cap partit s’atreveix a defensar-la perquè resulta políticament incorrecta i provoca la còlera dels grans empresaris i banquers, sempre preocupats per poder usar la por a l’atur i al comiat com bones eines de control social. Es tracta d’una reivindicació molt atractiva per a la ciutadania en situació econòmica precària i per a la gent jove, podria il·lusionar, rescatant vots de l’abstenció o recuperant vots que han anat a altres partits… O per què renunciar a un control sobre la Banca, que tants de problemes ha causat i tant de patiments ha ocasionat, i el sobre crèdit, fent d’ell un dret ciutadà. O perquè no convertir en real el dret a l’habitatge consagrat per la Constitució Espanyola, fins ara falsament? Són fàcils de robar altres punts al temps atractius i necessaris que cap altre partit (almenys d’àmbit estatal) arreplegarà. Aquest hauria de ser el joc d’Unidas Podemos.
La casuística de la resta de partits, com els independentistes a Catalunya o els nacionalistes de l’àmbit del País Valencià o de les Illes, és diferent en cadascun dels casos, però en general existeixen dos tipus de criteris estratègics, el d’aprofitar la tasca de govern realitzada (a l’estil de Pedro Sánchez) o la d’oferir allò que els altres no poden donar (com hauria de ser en el cas de Podemos).
La campanya, a més, no pot ser tèbia sinó que ha de tenir una certa intensitat (per part de les esquerres) si vol ser efectiva. Això, tanmateix, presenta problemes, atesa la situació de partida, amb una relativa desmobilització social que podria, aquest és el repte, començar a modificar-se el pròxim 8 de març.
Més enllà del 28 d’abril
Però més enllà de la contesa electoral del 28 d’abril el que pot frenar l’ascens del nou feixisme és només la mobilització sostinguda de tots aquells sectors socials que s’han de veure directament perjudicats per l’extrema dreta i es pot dir que quasi literalment trepitjats per la bota de ferro feixista: dones, gent immigrant, nacionalismes no espanyols, col·lectius vinculats al món de l’educació i de la cultura, gent treballadora, gent aturada, gent pensionista i, en general, col·lectius socials en situació precària o que podria convertir-se en precària.
L’acció contra el feixisme no pot ser només una acció institucional o electoral, sinó que ha de ser també i en paral·lel una acció mobilitzadora i organitzadora molt, molt potent, sense la qual la intervenció institucional té poc a fer. Pensem que el feixisme sempre tindrà al seu costat una part important de l’aparell de l’estat (cossos policials i militars, exèrcit, judicatura…) que a més, a l’estat espanyol, són en bona mesura hereus del franquisme. Aquesta acció mobilitzadora ha de ser capaç d’aturar els colps de l’aparell de l’estat. En Catalunya hem tingut fa poc un bon exemple de com l’acció institucional d’una majoria parlamentària fou reprimida sense que l’organització i mobilització populars, encara que molt amples, fossin suficients per frenar el “a por ellos” del Regne d’Espanya i de les seves forces repressives.
Aquesta mobilització ha de servir, en un primer moment, per aixecar un mur, una barrera, davant el feixisme que, això no s’ha d’oblidar, no és només un partit o un grup de partits, sinó una base social de la qual aquests s’alimenten i que els dóna suport. Aquesta acció defensiva és necessària si volem evitar situacions com les que es van produir a Europa als anys 30 del segle passat. Però en termes generals el perill del feixisme i d’altres mals, patiments i hecatombes derivades del funcionament de l’actual sistema econòmic, polític i cultural només serà conjurat si alternatives creïbles a aquest cobren força.
