Com pot ser la nostra llengua cohesionadora

El Manifest de l’exitós Correllengua Interilles 2024, que va concloure el dia 5 de maig amb l’acte massiu a la plaça Major de Palma diu entre altres coses assenyades que “Volem unes Illes Balears on la llengua catalana sigui una eina de cohesió social”.

Com resulta que, al llarg de temps, he vist com el català cohesionava amb una gent i enfrontava sovint de manera virulenta amb altra, sempre m’he demanat com podria aconseguir-se aquesta funció “totalment cohesionadora” i també com seria factible motivar la gent castellanoparlant a convertir-se en catalanoparlant (cosa que un nombre important d’ella intenta evitar, oposant-se fins i tot determinats sectors amb odi al català)

He de dir per començar que jo no soc filòleg, ni historiador, ni sociòleg, simplement m’he dedicat durant anys a la política no institucional i he intervengut en diferents moviments socials. En particular ho vaig fer durant uns cinc anys a la Crida per la Solidaritat en Defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes.

Els oficis que he desenvolupat durant la meva vida han estat relacionats primer amb la construcció i després amb l’educació, tant al País Valencià com a Mallorca, de forma que he tractat de manera directa amb gent castellanoparlant en zones de dominic lingüístic català.

Fruit d’haver begut de les fonts adés citades venen les idees que ara intentaré exposar. 

1. Les persones parlen una llengua, habitualment, per dues raons: o bé per ser la llengua familiar i tenir també una certa projecció social, o bé per ser útil des del punt de vista comunicatiu i de supervivència (que és el que succeeix a qui ha d’emigrar del seu país o ha de tractar, normalment per raons de feina o comerç, amb persones que parlen llengües diferents de la seva originària).
2. L’ésser humà, en general, té marcada tendència a economitzar recursos i energies de forma que qui ja sap una llengua només n’aprendrà altra si no li queda més remei o veu que en treu un avantatge, sigui aquest econòmic, comunicatiu o emocional.
3. En l’àmbit dels Països Catalans una persona pot perfectament viure sense cap problema parlant només en castellà o francès.
4. Encara que els sistemes educatius de Catalunya i de les Illes estaven han estat basats des de fa ja anys en la immersió lingüística (però no el del País Valencià) el seu impacte en la transformació de l’ús habitual que les persones fan de la llengua fora de l’escola ha estat molt reduït.Això vol dir que qui habitualment s’expressava en castellà a ca seva ho continua fent de manera ordinària i molt prioritària per tot arreu per molt que sàpia “parlar i escriure” en català. Hi ha excepcions però normalment guarden relació amb el fet que la persona finalment “en treu algun profit” de parlar en català (moltes vegades perquè comença a treballar com docent, cosa curiosa).

5. Les diferents onades migratòries que hi ha hagut a les Illes i també a la resta de Països Catalans primer foren només de gent castellanoparlant però posteriorment s’hi ha afegit gent de procedència magrebina, africana i de l’est-europeu.
6. Com he dit al punt 3, els castellanoparlants a casa nostra no necessitaven aprendre el català, ja que els illencs, primer per imposició durant la dictadura franquista i després per inèrcia, quasi sempre ens hem dirigit a ells en castellà.La gent migrant de parla no castellana opta per raons pràctiques per aprendre el castellà que és la llengua amb què poden relacionar-se i moure’s dins de l’Estat sense problemes. Només els nins i joves escolaritzats en pobles majoritàriament catalanoparlants aprenen el català, la resta, per molt que l’escolarització sigui formalment mitjançant immersió, difícilment fan ús ordinari de la nostra llengua si la ciutat o poble on viuen té molta gent castellanoparlant.

7. En conseqüència, la inèrcia del sistema descrit duu que la immigració (i la major part de la seva descendència) parli només en castellà. Això té com a conseqüència que ciutats com Palma o pobles molt turístics s’hagin transformat en ciutats majoritàriament castellanoparlants.Conseqüència de l’anterior és que, segons dades del 2020 proporcionades per la Plataforma per la Llengua, a les Illes només un 36,8% de la població de les Illes té el català com a llengua habitual d’ús.

8. Als factors contraris al manteniment del català s’hi han afegit les xarxes socials que impulsen encara més el domini del castellà (no oblidem que el castellà és la segona llengua del món per parlants nadius).
9. Amb una població ja majoritàriament castellanoparlant i sense cap necessitat directa d’expressar-se en català, aquesta última llengua, per poder fer de cohesionadora hauria de representar uns avantatges o un simbolisme per a la gent que ara mateix no té.
10. Si parlem d’avantatges, el català ha de ser requisit en educació, sanitat i administració pública general. Els catalanoparlants han de fer una pressió molt ferma en aquesta direcció. Però també s’han de donar suport a les empreses que atenen la seva clientela en català.
11. Les agressions i fatxenderies contra la llengua quan una persona s’expressa en català han de ser detingudes, demanant responsabilitats per elles. Moltes vegades, però, en particular a l’àmbit de la sanitat, la persona agredida es troba indefensa i sense possibilitats de reaccionar per por a la resposta, autoritat i domini de qui ha ofès. Estaria bé establir un cert “protocol” de reacció comuna, tant per als casos que podem contestar nosaltres com si és millor que, amb posterioritat, ho facin altres als quals no es pugui fer tant de mal.
12. Si parlem de simbolisme, aquest podria funcionar si una part important de la població acaba identificant la defensa dels seus interessos vitals (econòmics, educacionals, sanitaris) amb la llengua catalana. Dit d’altra manera, si veu que organitzacions de moviments socials, sindicals o partidàries que hi juguen un paper capdavanter en aquesta defensa tenen com la seva llengua d’ús habitual el català.Aquest apartat és molt important perquè els castellanoparlants que no s’han de sotmetre a cap requisit lingüístic (la majoria) difícilment empatitzaran amb la llengua i cultura de les Illes i s’hi integraran si no en treuen benefici (que és la situació actual)

13. Tot l’anterior no podrà ser mai dut endavant sense un moviment actiu i en marxa amb una mirada de mitjana i llarga distància. Després de la victòria del TIL es va entrar en una situació de comoditat i deixadesa que ha facilitat una evolució regressiva en la qüestió de la llengua.

En resum, només es podrà aconseguir que la llengua es convertesqui en cohesionadora si es manté actiu un potent moviment en la seva defensa que sigui capaç de proporcionar avantatges i que sigui un símbol positiu per a la gent castellanoparlant.