Un còctel estimulant que mata el feixisme

L’ascens del feixisme al món ens obliga a fer una reflexió profunda sobre per què històricament va triomfar aquesta perversa ideologia i què hem de fer ara per tal d’evitar que la situació es torni a repetir.

Una estratègia adequada contra el feixisme, després de pegar-li una ullada a la Història, hauria d’incloure almanco els següents pilars: 1) Unitat antifeixista, 2) Defensar i desenvolupar la democràcia, 3) Solucionar les necessitats econòmiques i socials de les majories, 4) Dur endavant una comunicació i una propaganda eficaces, 5) Empentar una mobilització de masses, 6) Respondre  a la violència política, 7) Desenvolupar un Internacionalisme solidari.

Sense cap pretensió que siguin els únics que permeten oposar-se a l’extrema dreta, podríem considerar els punts anteriors com un material bàsic o les pedres de fonament per bastir una forta barrera o mur de contenció contra el feixisme que, ara, quasi cent anys després de la seva victòria primigènia sembla tornar a reviscolar per tot el món.

Com diu el títol d’aquest article podem fer amb ells “un còctel estimulant que mata el feixisme”.

Aniré desenvolupant aquests punts en diferents articles, començant ara pel primer.

La unitat en la lluita contra el feixisme entre les esquerres és imprescindible. Històricament, va fallar i fou un element que contribuí a la victòria feixista. 

Fem quatre pinzellades històriques. Estem parlant dels anys que van des del final de la Primera Guerra Mundial (1917) fins a 1933 quan Hitler és proclamat canceller d’Alemanya.

A Alemanya la confrontació entre el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) i el Partit Comunista d’Alemanya (KPD) fou molt intensa. 

La Revolució Espartaquista, liderada per Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, va ser un intent fracassat de revolució comunista. La seva repressió per part del govern SPD va aprofundir les divisions entre els comunistes i els socialdemòcrates, cosa que va minar la unitat de l’esquerra.

El KPD considerava l’SPD com a “socialfeixistes” i traïdors de la classe treballadora. Aquesta hostilitat va impedir una aliança forta contra els nazis, debilitant així la resistència antifeixista.

A Itàlia, també la divisió entre el Partit Socialista Italià (PSI) i el Partit Comunista van debilitar la resistència antifeixista.

Quan els esquadrons feixistes de Mussolini van iniciar una campanya de violència sistemàtica contra socialistes, comunistes i sindicalistes la resposta fragmentada va impedir una defensa efectiva contra aquesta, permetent que les “camises negres” consolidessin el seu poder.

Per fortuna en aquest aspecte, ateses unes circumstàncies de context mundial molt diferents, s’ha millorat prou i ara la unitat de les esquerres davant el nou feixisme sembla plenament possible.

Però la unitat en la lluita antifeixista no és només qüestió de la gent d’esquerres, també ho és de totes les persones demòcrates. Si ens centrem a l’Estat espanyol i parlant dels partits, veiem que PP i Vox es trobarien exclosos d’aquesta unitat (uns, Vox, per ser directament feixistes i els altres, PP, per haver-se convertit en seguidors dels primers) però que existeix una diversitat de forces de dretes que sí que hauran de formar part d’una aliança d’aquest tipus. 

Finalment, la unitat antifeixista ha de ser també social, de tota aquella gent que s’oposa a la manera de fer del feixisme. Hi ha una part de persones ideològicament de dretes però que poden ser antifeixistes, que poden ser arrencades de la influència del seu partit de referència inicial.

Unitat de les esquerres, unitat de les formacions demòcrates i unitat social en defensa de les llibertats, aquesta és la primera pedra de fonament per aturar el feixisme en ascens.