L’altre dia vaig escoltar dos veïnats d’un poble que no és el meu i en el que estava de pas que conversaven sobre política. Els xerradors ho feien en veu alta i en un espai públic, de manera que no se n’amagaven del seu diàleg, perquè era evident que qualsevol del voltant els podia sentir sense fer cap esforç.
Soc curiós i em va cridar molt l’atenció que els dos xerraires, relativament joves, tenien principis polítics molt diferents. Una de les persones era d’esquerres i l’altra de dretes. Molt clarament.
Però més curiós era que s’escoltaven l’un a l’altre. Sí, heu llegit bé, s’escoltaven!!
Avui en dia, a casa nostra, estem acostumades que una persona de dretes i una d’esquerres poca cosa poden dir-se si de política es tracta. Podran parlar del temps, de salut, de treball o de la família però de política…
Idò aquestes dues ho feien. Igual eren amigues de tota la vida que en un moment donat havien pres camins diferents. Però parlaven. Fins i tot, en finalitzant, “arribaren a acords” en algunes qüestions de política econòmica com, sorpresa!!, la conveniència que existís una Renda Bàsica Universal per a tota la ciutadania o que hi hagués un impost a escala mundial sobre la riquesa dels multimilionaris.
Respecte al segon punt d’acord dels “polemistes” s’ha de dir que Gabriel Zucman, l’economista destacat per la seva feina sobre la desigualtat i l’evasió fiscal, ha estat recentment encarregat per la presidència brasilera del G20 per elaborar un informe sobre la imposició d’un impost global sobre les grans fortunes. Aquest informe, que proposa un impost mínim del 2% sobre la riquesa dels multimilionaris en l’àmbit mundial, va ser presentat en el context de les reunions de ministres de finances del G20 en juliol de 2024 a Rio de Janeiro.
Però tornant al fet que em va cridar l’atenció. Que poc habitual és això que vaig escoltar! I segurament encara ho podem trobar entre ciutadans del carrer. Però… entre gent que fa política?
La ciutadania, en lloc de donar suport als que s’insulten, els hauria de tancar junts en una mena de “conclave polític” del que no podrien sortir fins a haver arribat a acords substancials en diverses qüestions importants. I menjar, el mínim imprescindible. Es deixarien sacs de dormir, però sense cap mena de matalàs.
Una vegada aconseguits els acords, se sotmeten a votació ciutadana i si aquesta és favorable, s’ha acabat el “conclave”. En cas contrari, es continua. I així fins a obtenir un resultat al qual la població li doni el seu vistiplau.
Deixant de banda la broma podem fàcilment imaginar com podria funcionar un sistema paregut a l’esmentat.
Fins i tot, si fos la ciutadania qui, de manera directa i convenientment assessorada per tècnics, professionals i científiques, prengués determinades decisions a adoptar, de manera obligatòria, per parlaments i executius, altre gall ens cantaria.
Això, per altra banda, és el que ja s’ha fet a les Assemblees Ciutadanes pel Clima. Les quals van decidir qüestions de les quals, per cert i si no m’equivoc, han passat olímpicament els governs.
Una altra cosa que convindria en política, en la nostra política, seria adoptar alguns principis propis, se m’ocorr, del cristianisme… o de l’estoïcisme, si ens posem més filosòfics, com ara no dir mentides, tractar a totes les persones per igual (pensen el que pensen) o no difamar al pròxim.
Si això es dugués a terme, el món seria millor, governi qui governi.
.
