Darrerament, he sabut de diversos successos que m’han deixat una mica estorat. Us cont.
Em va comentar una persona coneguda, que fa poc anava per l’autopista de Llevant en direcció cap a Palma. Com sabeu la velocitat màxima permesa en aquestes vies de circulació és de 120 kilòmetres per hora i aquesta és justament la velocitat a la qual es desplaçava, pel carril de l’esquerra, el seu vehicle. De sobte se situà darrere d’ell un cotxe que se li apropava perillosament. Estava clar que volia avançar incomplint la normativa.
En altres circumstàncies, qui em relatava els fets s’hauria apartat cap al carril del costat, però en aquell moment va optar per no fer-ho pensant: “Jo no estic infringint cap norma, qui ho fa és el que em vol avançar”. Mala ocurrència!! Al moment el vehicle que li anava darrere es va situar al seu costat i el seu ocupant, un jove exaltat, baixà la finestra del seu cotxe i el va increpar escridassant-lo com un endimoniat de pel·lícula: “¡Cabrón, hijo de puta! Como no me dejes pasar te voy a tirar fuera de la carretera!”.
Vaig quedar convençuda, em digué el relator de la història, que aquell homenot embravit era absolutament capaç de fer el que em deia o almanco d’intentar-ho i esporuguida li feu senyals d’excuses i em vaig canviar de carril.
El segon cas és el d’una dona a qui se li va negar l’atenció en un comerç per parlar en català. És quelcom ordinari, pensareu. I lamentablement és cert. Tanmateix, en aquest cas la dona a la qual se li havia dit “No la entiendo, ¿me puede hablar en español?”, com ja n’estava una mica farta de mals entenedors amb mala llet, va recontestar. “Em podria dir vostè quants d’anys duu vivint a Mallorca?”, demanà a l’empleada. Amb tot el morro la treballadora contesta que deu anys però que “Estamos en Espanya”.
“En Espanya estam”, acabà la compradora, “no em figurava que fóssim al Canadà… i jo soc una espanyola que parla en català”. La compradora va tenir dues opcions finalment: o no fer la compra, o fer-la en castellà (en espanyol!!). Què pensau va fer? No us ho diré.
Un tercer cas va implicar una altra dona que va ser acusada injustament de robatori en un centre comercial. Després d’una acusació infundada, va ser tractada amb duresa i intimidació tant per la persona encarregada del servei com per la seguretat del local i fins i tot per la policia, que aparegué finalment. Malgrat que era demostrable que no s’havia fet cap sostracció, els responsables, de forma inflexible, continuaren amb el seu procediment i enviaren a judici aquesta persona.
El destacable en aquest últim cas no és tant que un gran comerç intenti prevenir els robatoris com el tracte vexatori i cruel, sàdic diria jo, cap als suposats delinqüents.
Aquests incidents, a parer meu, estan lligats per un fil conductor preocupant: l’ascens del feixisme i de l’extrema dreta en Espanya i en el món. Les ideologies feixistes promouen una visió del món que distorsiona la realitat a favor d’una narrativa que alimenta la discriminació, l’hostilitat i la intolerància.
És cert que el que us he contat podria haver passat en altres circumstàncies, però crec, és ma sensació, que situacions com les descrites estan augmentant en quantitat i intensitat.
Potser és convenient que reconeguem aquestes dinàmiques no sols com a incidents individuals, sinó com a expressions d’un corrent més ampli que amenaça els fonaments mateixos de les nostres societats obertes i plurals. Només a través de l’educació, la sensibilització i, per damunt de tot, d’un ferm compromís cívic podrem esperar contrarestar aquesta marxa cap a la intolerància i preservar els valors de llibertat i igualtat per a totes les persones.
