Fa poc un conegut meu va expressar la idea que un error greu de l’esquerra, se suposa que la més majoritària i institucional, era voler fer que el poble, la gent humil, pagués els costos dels desastres causats pel mal fer de les elits econòmiques, dels poderosos.
Vaig pensar que tenia raó.
Si, per exemple, analitzem l’angoixós problema del canvi climàtic podem veure que segons diversos estudis, incloent-hi un informe d’Oxfam i de l’Institut d’Estudis Ambientals d’Estocolm (SEI), així com els informes de l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), les emissions de carboni globals varien considerablement segons el nivell de renda dels diferents segments socials.
L’elit mundial, que representa només l’1% de la població, és responsable del 15% de les emissions globals de carboni. El 10% més ric de la població genera aproximadament el 49% de les emissions globals, degut principalment al seu alt nivell de consum energètic.
Del 90% restant de la població mundial, el 40% amb rendes més altes, contribueix amb el 41% de les emissions globals. En canvi, el 50% més pobre de la població mundial, el paries de la Terra, només és responsable del 10% de les emissions de carboni, ja que tenen un accés limitat a recursos i serveis que generen altes emissions.
Per altra banda, si observem la participació en despeses col·lectives segons Taxing Wages i Revenue Statistics 2023 de l’OCDE, l’elit mundial (1% més ric) paga al voltant del 15% al 20% dels seus ingressos en impostos, mentre que la seva contribució patrimonial és només de l’1% al 2%.
El grup de renda alta (10% més ric) paga entre el 20% i el 25% dels seus ingressos, amb una contribució patrimonial del 2% al 4%.
El grup del 40% següent paga entre el 25% i el 30% dels seus ingressos i contribueix entre el 5% i el 10% del seu patrimoni. Finalment, la classe baixa (50% més pobre) paga entre el 30% i el 35% dels seus ingressos en impostos, amb una contribució patrimonial del 10% al 15%.
Això demostra que els segments amb més patrimoni i ingressos contribueixen en una proporció menor a les despeses col·lectives en comparació amb la seva riquesa, mentre que la classe baixa suporta una càrrega fiscal més alta proporcionalment.
Aquestes desigualtats tan flagrants i evidents contribueixen a la pèssima opinió pública que en general hi ha sobre els impostos i també fan que qualsevol “sacrifici social” acabi essent un “sacrifici dels desafavorits”, un “sacrifici dels miserables”.
És una eina que la propaganda feixista utilitza ara mateix amb efectivitat entre els segments socials corresponents a la gent treballadora, tant assalariada com autònoma.
Si s’apliquen criteris de justícia, racionalitat, solidaritat i compassió cap a la gent que pateix, resulta evident que qui més mal ocasiona, més ha de reparar; qui més riquesa té, més ha de contribuir a la despesa col·lectiva.
Això va en contra del corrent ideològic, el neoliberalisme, que s’ha fet majoritari en tot el planeta ja des de fa dècades i del qual els feixistes actuals, com Milei, com Meloni, com Le Pen, com Abascal, com Alvise o com Le Senne (varietat baleàrica), per citar-ne alguns, aixequen la bandera, magnificant-lo i duguen-lo al seu límit.
Tanmateix, resulta imprescindible fer front a tan errònies, perverses, destructores i antisocials idees.
El món només se salvarà a través de la solidaritat i la igualtat entre persones i pobles.
