Segons el relat distòpic imperant, que ve a ser com un Llibre Sagrat de la nostra societat, els humans som criatures que, en situacions catastròfiques, es comporten de manera molt egoista, individualista i cruel.
Nombrosos relats de ficció, principalment en format de llibre, còmic o pel·lícula alimenten el Llibre, que és com un puzle fet amb infinitat de peces. Dues pel·lícules que em venen ara al cap són “Mad Max: Fúria en la carretera” i “La carretera” protagonitzada per Viggo Mortensen. Hi ha desenes o centenars de milers d’exemples possibles.
Encara que als esmentats relats sempre sol haver-hi alguna persona o grup de persones que es poden qualificar de “bons al·lots” (moltes vegades són els protagonistes), la majoria dels personatges solen ser criatures psicopàtiques i assassines o controlades pels psicòpates i assassins que manen.
Idò bé, d’acord amb diversos estudis, el comportament dels primats, parents nostres propers a l’evolució, és diferent del plantejat pel Llibre Sagrat de la Distopia i mostraria com els humans són més intolerants que les moneies.
Comenta el butlletí de Matèria més recent del periòdic El País: Cayo Santiago (Puerto Rico), és una petita illa que serveix de laboratori per a estudiar una comunitat de macacos, cosins llunyans de la humanitat. Després del pas de l’huracà Maria el 2017, els seus frondosos arbres van quedar arrasats i els micos es van quedar gairebé sense ombra de la qual protegir-se del sol. Les fotos són espectacularment explícites.
Què van fer els centenars de macacos després de la catàstrofe? ¿Ensenyar els ullals i lluitar pels escassos recursos, com a les pel·lícules de Hollywood en què els supervivents es maten a garrotades entre ells? Quan amb prou feines tenien ombra per a tots, en lloc de lluitar per ella, es van tornar més tolerants amb els estranys i la van compartir amb els desconeguts.
Un estudi publicat dijous passat a Science ens ajuda a entendre què passa: després d’analitzar el progrés dels macacos des d’aquell huracà, els científics han descobert que els que es van tornar més tolerants van reduir a la meitat la seva probabilitat de morir. Col·laborar, ajudar-se, és un avantatge evolutiu. Els que tenien els ullals més grans i esmolats no en van sortir beneficiats.
Com dos i dos són quatre i per motius obvis i “evolutius”.
Realment existeixen molts d’exemples que desmenteixen el Llibre Sagrat de la Distopia. N’he cercat tres de recents: els terratrèmols de Turquia i Síria de 2023; els incendis forestals d’Austràlia del 2019-2020 o la mateixa pandèmia del Covid-19. Cap d’aquest casos (i milers d’altres que podeu trobar i pensar) han funcionat com a una distopia.
Quan pensem que davant d’una situació crítica del món, com la d’ara, que és una situació prèvia al col·lapse del model social capitalista imperant, el resultat serà una distopia, estem seguint un prejudici basat en dos factors: el primer, la humana tendència a pensar que passarà sempre el pitjor (compatible i complementària amb “no pensar res”); el segon, la lloa i adoració del Llibre Sagrat de la Distopia venerat pel Neoliberalisme.
Possiblement és més probable que les coses surtin bé que no malament perquè, al final, resultarà que els humans també som moneietes tolerants. Al temps.
