Tambors de guerra a Europa.
Els tambors de guerra ressonen amb força a Europa. Governants, corporacions i mitjans de comunicació ens bombardegen amb consignes bel·licistes que recorden els inicis convulsos del segle XX. Ens parlen de defensar Europa, els seus valors, d’impulsar la indústria militar i fins i tot de recuperar el servei militar obligatori. Però, qui realment es beneficia d’aquest rearmament?
Mentre ens diuen que la culpa és de líders com Trump o Putin, la realitat és que els passadissos de Brussel·les ja estaven plens de representants dels interessos de la indústria armamentística des de fa temps. L’Estratègia Industrial Europea de Defensa es va aprovar el 2024, i a l’Estat espanyol, la despesa militar oficial ha augmentat més d’un 60% en els darrers cinc anys, sota governs que es diuen progressistes. Les principals empreses d’armes han vist créixer els seus beneficis de manera notable. El pla ReArm Europe no ha sorgit del no-res; hi ha molts interessos que l’han anat modelant.
Aquest rearmament s’emmarca en una lluita geopolítica i geoeconòmica dins d’un desordre global. Després de dècades d’estancament econòmic, la competència mundial es torna més ferotge, i cada bloc regional busca mantenir la seva posició al mercat mundial a costa dels altres. Això es tradueix en noves guerres comercials, tractats de lliure comerç per assegurar subministraments de matèries primeres, inversions massives en infraestructures energètiques fòssils i acords migratoris que reforcen polítiques de mort. L’imperialisme mai no ha desaparegut; avui torna amb més força.
Els que guanyen amb el rearmament
Davant d’aquest panorama, la Unió Europea actua segons els interessos dels grups econòmicament poderosos. Per millorar la seva posició en la competència internacional, ha deixat de banda discursos sobre transició ecològica o drets humans. Els grans rics europeus i les seves multinacionals basen els seus guanys en l’abús sobre la gent humil, que en els darrers anys ha vist com van perdent valor els seus salaris; els serveis públics, com la sanitat, empitjoren i es qüestionen els drets laborals i civils. Tot això encara és molt més dur pels treballadors migrants de països extracomunitaris.
El rearmament i l’impuls de la indústria i el comerç d’armes a la UE tenen com a objectiu rellançar la producció dels països membres i fer guanyar beneficis a les empreses d’armament i als seus inversors. Aquest rearmament vindrà acompanyat de noves polítiques d’endeutament públic que preludien, a mitjà termini, un nou cicle d’austeritat perquè la gent de baix paguem tot aquest despropòsit.
No podem permetre que la propaganda ens encegui. És hora de qüestionar qui es beneficia realment d’aquest rearmament i quines conseqüències tindrà per a les classes populars d’Europa i del món. La nostra oposició ha de ser clara i contundent no al rearmament de l’Europa.
La solució als problemes que patim no pot venir de cap guerra, que només els empitjorarà, sinó de la pau i de la solidaritat entre els pobles. Parlem de la solidaritat i empatia entre la gent humil, entre la gent de baix, entre qui treballa i no és propietària ni accionista de grans empreses, bancs o fons d’inversió.
Un actiu moviment pacifista ciutadà ens pot salvar
S’ha d’exigir als estats que solucionin el conflictes per la via diplomàtica, establint treves i negociant. Però també és essencial que hi hagi una oposició des de baix per frenar l’odi i la destrucció, fent un actiu moviment pacifista ciutadà.
Davant dues nacions en guerra, amb els mitjans alimentant el fanatisme i els discursos patriòtics convertint la diferència en enemic, és urgent que la gent humil —la que viu, treballa, estima i sofreix a cada costat de la frontera— trobi formes de reconèixer-se, comunicar-se i oposar-se junts al càstig que altres han decidit per ells.
És possible. És necessari. I ha estat fet abans.
Podem començar per crear canals d’informació lliures, que trenquin el relat oficial i mostrin el patiment comú. Fer arribar els testimonis directes de les víctimes a l’altra banda. Traduir, compartir, mirar-se als ulls, encara que sigui a través d’una pantalla.
Cal també teixir aliances entre moviments socials dels dos costats: cooperatives, sindicats, grups de dones, joves, ecologistes. Que s’intercanviïn missatges, accions, peticions conjuntes. Que es recordi que, sota les bombes, el que hi ha són famílies, treballadors, infants, no pas enemics.
Una altra clau és assenyalar els beneficiaris de la guerra: les empreses que fabriquen armes, els polítics que guanyen popularitat a cop de por, els grups que s’enriqueixen amb la destrucció. Fer visibles aquests vincles pot ajudar a desmuntar la idea de guerra justa i a mostrar la seva veritable naturalesa: negoci amb sang.
Alhora, cal tenir la valentia de fomentar la desobediència civil: objectors que es neguin a ser soldats, treballadors que rebutgin produir armes, poblacions que boicotegin l’economia de guerra. La pau no vindrà fonamentalment dels governs, sinó de l’audàcia dels pobles que s’hi oposen.
Finalment, hem d’activar la memòria i la cultura compartida. Recuperar les músiques, llengües, històries i relacions que existien abans del conflicte. Cal recordar que hi havia vincles. Que potser encara hi són.
La guerra és la derrota de la humanitat. Però cada cop que dues mans es donen en lloc d’assenyalar-se, cada cop que un pont simbòlic es construeix entre pobles enfrontats, s’obre una escletxa per a la pau.
El rearmament no ens protegirà. Només la solidaritat entre pobles pot fer-ho.
