Si s’analitza la situació política actual a Europa i en particular les tendències electorals, sembla que hi ha poc dubtes de l’ascens de l’extrema dreta que significaran les eleccions del 9 de juny.
Amb poca memòria històrica (o amb molta, segons es miri), la dreta europea, per boca de la presidenta de la Comissió Ursula von der Leyen ja ha expressat la voluntat de pactar amb el feixisme “si fos necessari per formar una majoria al parlament”.
Als anys vint i trenta del passat segle, els pactes de la dreta amb les formacions feixistes van precedir a la presa del poder absolut per part d’aquestes. Sembla que a la dreta no li importa massa repetir l’experiència. Això no té res d’estrany, ja que la seva prioritat és assegurar-se que els dèbils del món són aixafats, siguin gent palestina a Gaza, gent immigrant que vol venir a Europa o gent d’Europa desposseïda (la majoria, no ens enganyem).
És un error pensar que la victòria del feixisme és quelcom inevitable. Sí, va triomfar al passat amb totes les conseqüències de misèria i mort que coneixem però no està escrit que triomfi ara.
Hi ha un grapat d’accions que, si es duen endavant, entrebancaran molt una possible victòria seva i que als anys de l’ascens feixista del segle passat no es desenvoluparen o es van fer de manera imperfecta. Per citar algunes de les més importants: la unitat de les esquerres davant del feixisme; la defensa i desenvolupament de la democràcia; la solució de les necessitats econòmiques i socials de les majories; la defensa d’un nou model de societat diferent del capitalisme i engrescador; una comunicació i una propaganda eficaces; la mobilització massiva en defensa dels interessos i drets de les majories; fer front a la violència política i física feixista; i desenvolupar un internacionalisme antifeixista solidari.
Ara mateix tenim exemples d’activitats, llunyanes i properes, que s’estan desenrotllant en la direcció citada: la mobilització mundial contra el genocidi a Gaza; les mobilitzacions a Canàries o a casa nostra contra la massificació turística; el triomfant darrer Correllengua a les Illes; les protestes contra la violència feixista a l’acampada universitària…
Totes aquestes intervencions, encara que aparentment no es dirigeixen de manera directa contra el feixisme sí que entrebanquen i molt el seu desenvolupament. De fet, el creixement feixista es fa fort sobre la passivitat i el desencís i es debilita davant l’acció ferma i la il·lusió.
Hauríem de deixar de mortificar-nos amb la idea de la dificultat de fer front al feixisme o de la quasi inevitabilitat de la seva nova victòria i passar a l’acció com ja estem començant a fer.
Diria jo que aquest és el camí a seguir.
A les eleccions europees farem el possible per tirar endavant. Però si ens surt malament no us preocupeu, com diuen els entrenadors de futbol “queda molta lliga”. I la lliga la guanyarem nosaltres.
