En una sèrie d’articles intentaré exposar la meva visió sobre la situació social i política actual i sobre com pot imposar-se la utopia a la distopia. En lloc de començar amb un diagnòstic de la nostra malaltia (que sovint ja s’ha fet) he decidit anar a l’inrevés: primer parlaré de com poder aplicar el tractament a un malalt difícil (que és la part més problemàtica); en segon lloc, de quin tractament necessita (conegut ja a grans trets); i finalment, a partir de quin diagnòstic es donen les passes anteriors (molt detallat ja, però que sempre convé recordar).
Els necessaris canvis que s’han de fer des del capitalisme creixentista cap a un model decreixentista democràtic i popular són d’una envergadura que suposen una ruptura total amb el sistema actual. Tanmateix, la situació, tant a l’Estat espanyol com a la resta del món, és de tal naturalesa que en cap moment la gran massa de la població, gent de baix i treballadora, es planteja un canvi superador del capitalisme. Ben al contrari, les forces d’extrema dreta i neofeixistes guanyen pes per tot arreu.
Això no obstant, sí que existeixen sectors ciutadans, que defensen el decreixentisme democràtic (que implica un sistema alternatiu al capitalisme). Entre ells podem citar un grapat d’organitzacions de diferent magnitud com Ecologistes en Acció (162.000 persones seguidores a X), Extinction Rebelion (26.500), Rebel·lió Científica (20.000), Joventut pel Clima-Fridays For Future Espanya (20.000). Només les citades sumen un total de 248.500 persones seguidores a la xarxa X.
També hi ha reconeguts científics i activistes com Antonio Turiel (65.000 seguidors a X), Yayo Herrero (70.900), Luis González Reyes (18.300) Fernando Valladares (37.700) o Jorge Riechmann 38.000). Els esmentats sumen 229.900 persones seguidores.
Fent la suma total hi ha, només en la xarxa X, seguint aquest tipus de posicionaments i idees unes 708.300 persones a l’Estat espanyol. Està clar, tanmateix, que una part d’aquest seguiment se superposa. Però també que els llistats fets no són en absolut exhaustius.
Arriben les persones actualment decreixentistes a l’1% de la població de l’Estat espanyol, és a dir a 470.000 persones? Pens que no és massa desgavellat afirmar que, amb una alta probabilitat, sí.
Dit això, una pregunta important seria: fins a quin punt aquest 1% podrà influir socialment per fer majoritàries aquestes concepcions decreixentistes? Res no hi ha segur en aquest aspecte, aquesta és la veritat, però si ens atenim a la hipòtesi del 3,5% formulada per Erica Chenoweth (Chenoweth & Stephan, 2011) (Chenoweth, 2021), politòloga, investigadora i acadèmica reconeguda per les seves aportacions en l’estudi de la resistència no violenta i el canvi social i professora a la Harvard Kennedy School i al Radcliffe Institute for Advanced Study, això està lluny de ser impossible.
L’esmentada hipòtesi sosté que quan almenys un 3,5% de la població participa activament en una campanya de resistència no violenta, les probabilitats d’èxit augmenten significativament, independentment del tipus de règim o context polític. Aquesta participació activa pot incloure protestes massives, vagues, boicots o altres formes de desobediència civil. La clau de l’èxit rau en la capacitat de mobilitzar grans segments de la societat, desestabilitzar el suport al sistema dominant i guanyar adhesions, fent que el sistema es torni insostenible sense necessitat d’usar la violència.
També, segons Serge Moscovici (Moscovici, 1976), que ha estat seguit i desenvolupat per nombroses autores, les minories poden influir de manera significativa en les majories si actuen de manera coherent, consistent i ferma al llarg del temps. Aquesta influència no es basa en la força ni en el nombre, sinó en la capacitat de les minories per provocar una reflexió profunda en les majories, qüestionant les normes establertes i presentant alternatives clares. Moscovici va destacar que les minories sovint són l’origen del canvi social, ja que la seva persistència pot generar conversió interna, un procés psicològic pel qual les persones adopten noves idees no només per conformisme, sinó perquè les han interioritzat. Aquesta influència sol començar subtilment, però amb el temps pot conduir a una transformació significativa en valors, actituds i comportaments col·lectius.
Tornant a l’1% actualment decreixentista a l’Estat espanyol i considerant l’impacte socialment creixent de les crisis (mediambiental, energètica, econòmica, politicosocial…) és molt plausible que aquest percentatge pugui anar en augment fins a arribar al 3,5 proposat per Chenoweth-
Per altra banda, i sense negar ni perdre de vista en cap moment l’augment d’influència de les posicions neofeixistes i d’extrema dreta a l’Estat espanyol, es pot veure que, en paral·lel, s’estan desenvolupant mobilitzacions massives en reivindicació de necessitats de la gent treballadora i de baix, com ara les geogràficament molt esteses contra la turistificació o les multitudinàries manifestacions a València després de la DANA.
Com a cas concret, però que val la pena citar per la seva importància, a les Illes el projecte de segregació lingüística a les escoles que van empentar PP i Vox ha fracassat totalment després d’accions multitudinàries, com la de l’últim Correllengua, de la mobilització de la gent ensenyant a les escoles i de la quasi nul·la adhesió de mares i pares (que, no ho oblidem, només tenen el català com a llengua inicial en una proporció que no arriba al 40%).
En una situació de crisi com l’actual és fàcil que mobilitzacions concretes, que reivindiquen qüestions que en si mateixes no s’oposen al sistema capitalista, acaben xocant de front amb els interessos de les elits del poder econòmic. Per exemple l’oposició a la turistificació i pel dret de les persones a l’habitatge entren en conflicte directe amb els poderosos interessos dels grans fons d’inversió immobiliària, grans constructores i empreses hoteleres i de la banca.
Suposant que els governs intentin satisfer les demandes fetes pels moviments es trobaran amb la negativa de l’elit econòmica a proporcionar els recursos que són imprescindibles. En el moment que això s’evidenciï l’orientació del moviment i de la gent pot radicalitzar-se.
El mateix pot passar amb la crisi climàtica i de límits planetaris. Posar remei a les catàstrofes que es van originant pot ser quelcom impossible pel sistema i això desenvolupar la solidaritat col·lectiva i fer que la gent de baix es giri contra un estat i uns poders econòmics que no són capaços d’ajudar o que no volen fer-ho si veuen perillar els seus privilegis.
Finalment, minories conscienciades, coherents i fermes, que van en ascens i majories mobilitzades per qüestions de necessitats immediates no satisfetes, poden arribar a confluir en un moviment politicosocial potent i partidari d’un nou sistema social poscreixentista. Pensar que aquesta és l’única hipòtesi possible no seria realista. Però tampoc ho és descartar-la i llançar-se en braços del pessimisme.
No em sembla que sigui tampoc necessàriament erroni extrapolar la situació a l’Estat espanyola la majoria dels països europeus i occidentals.
En conclusió i en resum i tancant de moment el fil discursiu, malgrat l’ascens de l’extrema dreta i les crisis no resoltes poden fer pensar que anem cap a un neofeixisme universal o a un col·lapse sistèmic descontrolat, pot haver-hi una alternativa, consistent en ampliar la base de gent conscienciada sobre la necessitat del decreixentisme i al mateix temps ampliar també els moviments reivindicatius de la gent de baix. Una cosa i l’altra, confluint, podrien permetre el canvi que necessitem.
Referències bibliogràfiques
Chenoweth, E. What Everyone Needs to Know”. (2021, setembre 8). https://www.hks.harvard.edu/behind-the-book/erica-chenoweth-civil-resistance
Moscovici, S. (1976). Social influence and social change. Acad. Press.
