Em sembla indubtable que a l’Estat espanyol s’ha encetat un nou cicle de mobilitzacions populars. Enguany han passat 13 anys des de l’històric 15M, que ja semblava del tot soterrat, com també quasi ho està la seva molt imperfecta continuació política que fou Podemos, i igualment el seu reflex deformat que és Sumar.
Davant aquesta desfeta movimentista i política sobre la qual es mantenia només la figura cesarista de Pedro Sánchez, ascendiren el feixisme de Vox, d’Alvise, d’Ayuso i del que calgui inventar per defensar l’elit que governa la nostra societat. La classe dominant, es deia en altres temps.
Quan la desfeta completa pareixia ja cosa de poc temps i tot l’Estat semblava a punt de ser entregat, com en altres països europeus, a la dreta i a l’extrema dreta que es confonen, primer es va produir una relativa victòria de l’esquerra social a les darreres eleccions generals. Després, han començat a sorgir, començant per Àfrica (on estan les Canàries) i seguint per la península Ibèrica i les Balears moviments amb relativa potència en defensa de l’habitatge i contra la turistificació. No són els únics, perquè a casa nostra també hem vist recentment una reactivació de la defensa de la llengua i la massacre de Gaza també està trobant contestació per tot arreu.
Després de la darrera mobilització a València s’ha fet una acampada a la plaça de l’Ajuntament que recorda el (soterrat?) 15M. Veurem en què acaba això o si és un nou començament d’empoderament popular…
Els moviments socials, està comprovat, són els millors antídots contra el feixisme i s’ha de saludar amb alegria la seva reaparició perquè el panorama pintava negre. Els moviments són una planta que apareix sovint de manera insospitada i paradoxalment quan moltes veus diuen allò de “la gent ho aguanta tot” o “ningú no es mou” o “està fet de nosaltres”. La realitat va a la seva i en sap poc de pessimismes lineals i simples (com també d’optimismes de la mateixa tipologia).
Però tampoc ens enganyarem, els moviments que en marxa estan, no arreglaran la situació que patim si el seu empoderament no transcendeix la mera reivindicació i actuen de manera directa transformant l’actual model social.
Això no vol dir, atenció, que no siguin útils i necessaris amb el que ara proposen, que ho són i molt com ja hem comentat. De moment, amb el que estan fent, són un bon mur de defensa.
Quan el feixisme es fa gran i fort, com ja passà durant el primer terç del segle vint i està començant a succeir ara, això significa que, davant una gran crisi social, no s’està plantejant amb suficient força i intel·ligència una alternativa de canvi de model social igualitària i popular.
Per això sorgeix el monstre feixista que és una mascarada il·lusòria i mítica. Avui els nostres neofeixistes diuen que aconseguiran un retorn a un passat de “benestar” i de “riquesa”, que ja no pot existir, a força de carregar-se la gent immigrant o fent animalades neoliberals com Milei a l’Argentina.
Però el retorn al passat anhelat ja no és possible perquè estem esgotant els recursos del planeta i duent els seus límits a un punt que ens juguem l’existència com a espècie. Simple, elemental, brutalment senzill.
L’alternativa benèfica (de la malèfica ara no en parlarem) a la situació actual existeix i està formulada de moltes maneres. L’alternativa també és simple, elemental i brutalment senzilla. Consisteix a convertir l’actual model capitalista, de creixement continuat i, per tant, físicament impossible, en un altre model estable, igualitari respecte a les persones i als pobles del món i que pugui satisfer les necessitats bàsiques de tothom, donant a tothom una “bona vida”. Un model de democràcia real, de base, empoderadora de la gent de baix. Un model basat en una cultura de solidaritat i de germanor, en la unió entre la humanitat i el món.
I tot això barat, amb una despesa energètica molt inferior a l’actual. Entre el 40 i el 60%, segons algunes; sobre el 30%, segons altres; o fins i tot entre el 10 i el 30% d’acord amb altres raonades opinions. Podeu comprovar-ho (Millward-Hopkins et al., 2020) (Oswald et al., 2020) (Morgan, J., 2016). Abandonant el creixement i la ruptura dels límits planetaris que suposa. Abandonant el creixentisme capitalista, situació que les “economies de pandèmia” han demostrat que és plenament factible.
Que sigui possible o no dependrà que una majoria social faça seva la proposta que existeix als “dipòsits de pensament” de l’esquerra social. Si adoptem un pensament de pessimisme lineal i simple, creurem que estem perdudes.
Però si, amb una perspectiva una mica més esperançada i científica, adoptem una mirada com la de la politòloga i investigadora Erica Chenoweth coneguda pels seus estudis sobre la resistència civil i els moviments socials podrem pensar que una revolució o un moviment social pot imposar-se si almenys el 3,5% de la població participa activament i de manera sostinguda en la resistència no violenta. Aquest percentatge pot semblar petit, però representa una part significativa de la població, i el fet de mobilitzar tants ciutadans crea una pressió molt difícil de sostenir per als governs o règims (Chenoweth & Stephan, 2011).
Si a aquesta “participació activa” s’hi afegeix una situació social de gran crisi com la que es pot produir en poc temps davant una gran fallida del sistema capitalista, les condicions per al canvi del model estarien donades.
Sí, es tracta d’una hipòtesi només. Però està fonamentada en dades (la hipòtesi de Chenoweth inclou dades de més de 300 moviments des de 1900 fins al 2006) i és una opció molt plausible.
Actualment, a l’Estat espanyol és raonable pensar que hi pot haver a prop de 500.000 persones properes a les postures decreixentistes de canvi de model que s’acaben d’exposar. Això és l’1% de la població. Una mica menys del terç del 3,5% precís segons Chenoweth, però és un nombre que anirà en ascens, donades les circumstàncies.
Ara mateix hi ha dos treballs importants a fer: per una banda, continuar impulsant i donant força als moviments socials que defensen aspiracions vitals concretes de la gent de baix (com el dret a l’habitatge, el dret a la pau o el dret als serveis públics); per altra estendre la xarxa decreixentista que tant en forma de “dipòsits de pensament” com d’associacions, grups i cooperatives hi ha ja en aquests moments.
Referències bibliogràfiques
Chenoweth, E., & Stephan, M. J. (2011). Why Civil Resistance Works: The Strategic Logic of Nonviolent Conflict (p. 320 Pages). Columbia University Press.
Millward-Hopkins, J., Steinberger, J. K., Rao, N. D., & Oswald, Y. (2020). Providing decent living with minimum energy: A global scenario. Global Environmental Change, 65, 102168. https://doi.org/10.1016/j.gloenvcha.2020.102168
Morgan, J. (2016). Renewable energy: Limits and costs. Energy Policy, 92, 65-75.
Oswald, Y., Owen, A., & Steinberger, J. K. (2020). Large inequality in international and intranational energy footprints between income groups and across consumption categories. Nature Energy, 5(3), 231-239. https://doi.org/10.1038/s41560-020-0579-8
